Què vol dir que anem a totes? El dia després. (1)

Aquestes ratlles volen ser una resposta a alguns dels que em pregunten com, sobre què cal i que proposem els que considerem la independència possible, difícil, però factible. Moltes del les coses que escriure han sortit de la reflexió de la lectura d’un article de Constantí Segarra a Boxed Press. De forma extensa, cosa que no faré jo, és planteja fonamentalment el mateix, i penso que paga la pena en tres post relativament curts fer-vos arribar aquestes reflexions.

Per a encarar el futur cal, al meu parer, que les candidatures de “Junts pel Sí” i la CUP superin el 50% dels vots. Són els que clarament parlen de plebiscit i el seu vot significa independència. És cert que, segons evolucioni la situació política, els electes de “Catalunya es pot” es podrien sumar al camí encetat, si més no una part d’ells.

Un escenari sense confrontació seria aquell que en un període d’un màxim de vuit mesos després de les eleccions, és faria una declaració solemne de l’inici del procés de secessió amb una petició expressa del Parlament per negociar-lo; s’obriria el procés participatiu per a una Constitució catalana; s’haurien de crear lnoves estructures o millorar les existents per a formar el nou estat.

Si en aquesta etapa les negociacions amb l’estat restessin obertes, es crearien els mecanismes per a desenvolupar un referèndum vinculant acceptat per les dues parts, seguint el model escòcia-Gran Bretanya.

Però amb la correlació de forces actual a Espanya descartaria aquesta via col·laborativa, la millor sens dubte, perquè a Madrid, al meu parer, el PP i també el PSOE, estan decidits a augmentar els costos de la independència, tot creient que aquest escenari de confrontació i no col·laboració, te mes possibilitats d’aturar la secessió que per la via de procediments democràtics.