Catalunya i República, substantius o adjectius?

L’ús de les paraules no és mai casual, darrera hi ha conceptes i el seu ús manifesta unes idees determinades, és a dir ideologies concretes. Trobareu en molts programes electorals el mot/concepte de Catalunya, en menys el de República. No pas pocs subordinen aquests conceptes a d’altres, Espanya i monarquia, convertint Catalunya en un adjectiu dels primers, un toc de color, un bri de “diversitat”. I com a molt subordinen i posposen la República a un temps indeterminat. La Catalunya que es fa respectar i la República que volem, substantius i no adjectius, es defensen des de la independència com a objectiu i com a forma d’actuar republicana.

Venim de lluny, tenim una història plena de derrotes i d’esperances que tornen a reeixir per la tossuderia del fets en el que es fonamenten les lluites per la llibertat i la igualtat. Les derrotes sovint son el resultat de la força de l’adversari, de força bruta n’hem patit mantes vegades al llarg de la nostra història. Però a voltes som nosaltres el que ens les hem autoinfrigit per baralles internes. La diversitat, necessària en tot projecte majoritari, significa cessió de allò que és particular a la síntesi general, nacional.

Ara tenim doncs un doble repte, vertebrar una majoria plural pel canvi cap a una República independent i cap a una Catalunya sobirana, refer els ponts que s’han trencat i ampliar l’abast del projecte; per altra banda, explicar per la via dels fets que el nostre projecte no és insolidari, que no som indiferents al patiment d’altres pobles amb els que en uneixen llaços fraternals.

Les candidatures republicanes a Madrid tenen aquest doble vesant i ho hem demostrat aquests darrers mesos des dels nostres grups parlamentaris al Congrés i al Senat. És la via més directe per a ser representat dignament el moviment independentista, socialment compromés i solidari. En la correlació de forces el dia després de les eleccions no defallirem en la lluita per Catalunya i la República, aquest és el nostre contracte amb la ciutadania. No defallirem!

Pàtria? Quina pàtria?

Hi ha qui s’entesta en considerar que Catalunya no és una nació i ara apareixen els que diuen que tampoc és una pàtria. En un cas i en un altre creuen que solament hi ha una nació i una pàtria i aquesta és Espanya. El nacionalisme espanyol excloent contamina bona part de la política espanyola, abans i ara. Ens deixarem entabanar per la promesa d'un referèndum, sense precisar ni quan, ni com, ni amb qui es farà? Com ja fa uns anys pel caducat “apoyaré el estatuto que apruebe el parlamento de Catalunya?”

Sense Catalunya, sense els seus vots, no hi ha majoria en el Congrés dels diputats per una alternativa d’esquerres a Espanya, això ho sabia el vell PSOE i ara la “nova socialdemocràcia”, ara bé per que aquets es produeixi cal entabanar a una part de l’electorat abans autonomista i ara independentista perquè surtin els números.

Diuen que els humans som capaços d’ensopegar més d’un cop en la mateixa pedra, seria lamentable que els catalans fóssim els que més ho féssim de tots els humans. Hi han records que em voldria estalviar perquè ens perjudiquen i ens aclaparen en la pura i simple marginalitat.

Veure els diputats catalans de la confluència amb Podemos, sotmesos a la disciplina del seu grup estatal, en fa mal de panxa. Ho vaig veure com, a contracor, ho feien abstenint-se en una miserable proposició del PP-Ciudadanos-PSOE, contra el govern de Veneçuela, al ple del Congrés, per tactisme del seu líder carismàtic.

Si els darrers federalistes i/o autonomistes creuen que cal caure en el parany, ho lamento, després del 26J, en tornarem a parlar per a construir quelcom junts ací, a Catalunya. Però independentistes que ho facin, si us plau... 

No ens cal el seu permís!

Avui hem començat la Campanya - bé, l’oficial- resten quinze dies, el de reflexió –quina tonteria- i el de la votació. Polarització a Madrid, vents de Madrid a Catalunya sota promeses conegudes –un cop més...fins quan?- que creuen que ens donaran permís. Bé, qui vulgui veus independentistes a Madrid, que no demanin més permís, ja sabeu el que cal fer i aquells que encara dubten els hi ho recordarem amb la vostra ajuda.

Qui cregui que el “sorpasso” és la solució, quan és més aviat el recanvi del PSOE, s’empotarà un fort desengany quan les forces del sistema desactivin el perill. La Constitució està dissenyada per aguantar situacions com aquesta, el Congrés i el Senat és com un sistema de trinxeres on les anomenades forces del canvi perderen tota força, aïllades pels interessos i els interessats en que res important canviï. La Constitució de 1878 va desaparèixer per un acte revolucionari el 1931, després d’anys i panys d’intents de reformes fracassades.

Avui, mal que els hi pesi a alguns que es creuen més revolucionaris que ningú, l’epicentre del moviment que pot deixar obsoleta la Constitució de 1978 es troba a Catalunya. Per això, ara més que mai cap independentista es pot quedar a casa, ni cap d'ells votar opcions que encara juguen al vell joc de demanar permís.

No serà fàcil sortir del bombardeig de la polarització, de l’embafament de les televisions espanyoles, abassegadorament majoritàries a Catalunya. Però ho podem fer, si ens desvetllem, som prou per a fer arribar un missatge fort i clar: a Catalunya la decisió del nostre futur rau en els catalans i no ens cal permís.  

Ni un pas enrere!

Emprenyat però no cansat, decebut però no derrotat, així és com em sento davant de la decisió d’una majoria, pels pèls, del consell polític de la CUP. Soc conscient i aprecio tot l’esforç que han fet els cupaires derrotats, pels pèls, per a fer possible un pressupost necessari. Però la lluita continua, ens ho fan més difícil i els enemics de la independència avui es freguen les mans i proclamen per tots el mitjans la mort de la legislatura i la derrota del procés. És el que volen, no és doncs el que hem de fer. Acabem les lleis de desconnexió, ajustem-nos el cinturó i en 14 mesos, o menys, acabem la feina i convocarem eleccions sí, però constituents! El mandat del 27S continua vigent!

Els que volen eleccions ja, que volen realment? Matar el procés, per raons diferents, però acabar i adaptar-se al vell autonomisme. Ha costat molt arribar fins ací i l’estat espanyol encara avui està sense govern, no ho oblidem! Les eleccions del 26J son claus per continuar situant el “fet català” com a determinant. Els errors de la majoria, pels pèls, de la CUP no ens pot portar a cometre el mateix error i deixar la iniciativa a Madrid i aquells que ací li fan l’onada.

Espero de Puigdemont-Junqueras proves de determinació i resistència, negociar no ha estat una debilitat, sinó sentit de país i responsabilitat amb el mandat popular. Aguantarem el ruixat i enormes pressions, de fora sobretot, els mitjans als serveis dels poderosos cridaran fort per a eleccions ja, i des de dins, alguns que enyoren els vells bons temps del peix al cove, uns i altres provaran de fer-nos acceptar la rendició.

Res és fàcil, quan més a prop estem de culminar un ampli moviment, que surt de la gent i fa de la gent protagonista i actiu clau. Aguantarem el ruixat, no defugirem responsabilitats i ens exigirem força i avançar. L’independentisme a arribat per a quedar-se, però no a per a quedar-se a les portes, sinó per travessar-les cap a la República Catalana. Ni un pas enrere!

Sucursalisme i autodeterminació? Un miratge!

La campanya electoral comença el dia 10, aquesta afirmació no s’aguanta el més mínim a la llum del que està succeint des de la dissolució de les Corts. Si és que no va començar el dia després del 20D. La hipocresia dels que la volien retallar i s’aprofiten de la discrecionalitat dels mitjans estatals, per a no dir la seva manipulació, per a reduir-la a quatre partits, de la mateixa manera que abans ho feien a dos. Perquè més enllà del repartiment a quatre saben del pes decisiu que tenen les forces sobiranes de les nacions no reconegudes pel centralisme.

D’escarni ha estat els quatre debats de TVE, la 1, a la una de la matinada d’un dia laborable, per a complir l’expedient de estar representats tots el grups parlamentaris, que no son4 sinó 7, si excloem el grup mixt. I que dir de les privades que han transformat el debat polític en una versió dels “reality shows”, en el que la sexta s’ha especialitzat cercant una falsa serietat desmentida per les bronques dels convidats.

Valentí Almirall, el 1886, ja advertia, en el seu llibre “Lo catalanisme”, que el sucursalisme dels catalans en els partits espanyols negava una veritable representació política als ciutadans de Catalunya i cridava a crear partits propis “no sucursalistes”. Tot i que el miratge de que votant partits espanyols pots influir més a Espanya, malgrat que la realitat, tossuda, ho desmenteix, avui dos dels 7 grups parlamentaris al Congrés i al Senat son d’estricta obediència catalana.

No es estrany, doncs, la voluntat de marginar i fer desaparèixer en els mitjans el que es una realitat incòmode. Pel centralisme espanyol, més o menys autonomista per a “les regions”, la presència de grups forts a Madrid no estatals els molesta i molt sovint els condiciona. En aquests darrers mesos veus com les de Joan Tardà o Gabriel Rufian s’han fet sentir i molt! Avís per a independentistes i autodeterministes de debò, no badeu!

Campanades a mort?

S'escolten campanades a mort i els que les toquen tenen molt clar, pel que sembla, el que no volen, però sabem realment que és el que volen veritablement? Alguns òbviament creuen que amb la derrota i el desencant de l’independentisme ressorgirà una mena d’autonomisme 2.0, d'altres esperen en aquestes eleccions del 26J una revolució a Madrid, si, que Podemos guany al PSOE o fins i tot al PP, que el PSOE vegi la llum i s’uneixi al canvi, i finalment, en un clima de fraternitat mai vist en la història d’Espanya, permetin uns i altres un referèndum en el que es voti entre una amplíssima autonomia financera i política a Catalunya o la independència. I ens diuen als independentistes que enganyem a la gent, au va!

No em diguis il·lús perquè tinc una il·lusió! Em poden contestar el que creuen en el canvi a Espanya, partint de la reforma de la Constitució a partir d’una minoria al Congrés i al Senat. Però viure en la il·lusió i vendre-la com a certitud si que ens porta al fracàs.

Tenim a Catalunya una minoria majoritària en vots i majoria en escons al Parlament. Si s’afegissin la gent autodterminista de Catalunya si es pot, en la que alguns es diuen independentistes, tindríem una amplia majoria en vots i escons que ni podem somniar aconseguir res semblant al Congrés espanyol i encara menys al Senat. Perquè no ho fem! La responsabilitat és de qui no vol.

Bé, passaran les properes eleccions i es votarà més o menys com el 20D...si això es així les campanes a mort tocaran per a constatar que no hi haurà cap mena de canvi substancial a Espanya. Aleshores estarem a temps de fer el que cal fer a Catalunya?  Per part dels independentistes sí... benvinguts als altres a la dura realitat.

Sense permís!

Hi ha qui perd els nervis i també qui ens els vol fer perdre. Soc dels que sempre ha pensat que aconseguir els objectius del procés endegat a Catalunya no és gens fàcil, però en la mesura en que ens acostem a un camí sense retorn les dificultats augmenten exponencialment, perquè qui te més a perdre i menys a guanyar, creu que se li en va de les mans. Com a mitjà de pressió per aconseguir avantatges econòmiques dins del poder espanyol ja els hi anava bé una mica de fressa, a més com l'estat  no vol ni volia donar res de res alguna cosa calia fer. Ara, però, com hem anat massa lluny, tot si val per frenar-ho.

És si més no curiós que els mateixos que van fer de capça de ressonància de les contradiccions del tripartit i promovien mentides i exageracions per a desprestigiar-lo, ara usen uns procediments, que tant bon resultat els hi donaren, contra el primer govern independentista de Catalunya i la fràgil aliança parlamentaria que li dona suport.

Em dol que la gent de Catalunya si es Pot no se’n adoni, obcecats encara per l’odi a Mas, que l’enemic el tenen al seu voltant, en els bancs de l’oposició i en el poder mediàtic que juga a quan pitjor millor. Espero que després del 26J i expulsats de qualsevol possible govern espanyol per la Santa Aliança, estiguem a temps d’enfortir l’únic procés de ruptura democràtica existent a l’estat espanyol.

Necessitem  a Junts pel Sí i a la Cup, però també a la gent d’En Comú, sent conscients que cap govern espanyol dels que avui son possibles, ni cap majoria parlamentària al Congrés i al Senat, ens donarà permís per a res més que maquillar el que ja tenim, que ens es totalment insuficient. Ens cal un pressupost per tirar endavant les lleis per a la desconnexió i d’ací 14 mesos eleccions constituents! Sense permís, ni de Madrid ni de l’oligarquia catalana que li dona suport!