En temps d’incerteses, decisions valentes. Junts podrem?

Hi han períodes històrics on el temps es fa molt llarg, es a dir els esdeveniments que poden posar en qüestió l’hegemonia dominant son escassos i integrables pel sistema, n’hi ha d’altres en que poden succeir moltes coses en poc temps i els canvis es poden desencadenar amb gran rapidesa. Soc d’una generació que ha viscut la fi d’un temps llarg, el franquisme i del curt que el va succeir, el que anomenem transició.

Després he viscut el període constitucional obert el 1978, llarg, fins ara, on de nou el temps ens pot portar amb rapidesa a nous canvis en un sentit o altre. I aquest sentit canviant és el que ens porta a reflexionar sobre el temps, si tenim temps per que l’esquerra transformadora, plural, es pugui guarir les ferides, tancar-les i obrir processos de confiança com per que unides puguin influir de manera decisiva en el desenvolupament de la nostra societat, en aquest temps, curt, que ens ha tocat viure.

Els canvis fan por, no solament als que ho poden perdre tot, d’ací la histèria dels governants, sinó també els que poden perdre un xic. Ens fa por equivocar-nos i la temptació de deixar la iniciativa als altres, tot preservant la nostra coherència al no tenir que confrontar-la a la dura realitat, és una evidència que pot generar seguretat. Ho visc en el meu partit i ho observo en altres propers.

D’aquesta crisi està sortint guanyadora la dreta, de moment, però espero que, com res està escrit, sia possible canviar el rumb. No serà pas fàcil. Per donar aquest tomb ens cal coratge i unitat.  Però hi ha qui diu que no tots els que vulguin hi han de ser. Ara bé, un agrupament de l’esquerra transformadora serà més forta sense ICV i EUiA, jo no ho crec. Però hi ha gent que creu que ara no toca que hem de fer més autocrítica, molta més, que els dirigents actuals han de desaparèixer...però realment aquest és el problema? I la solució es tant senzilla? Ho dubto també.

Si no caminem junts no superarem les contradiccions que portem del passat i ens tenallen en el present. Nous mètodes, més democràtics, nous lideratges, sortits del comú acord, no per tenir regidors o parlamentaris, per separat tots ja els tenim i els continuarem tenint, a l'oposició. Junts, per governar i canviar les coses!

Qui té por d'Ada Colau?

La presentació de Guanyem Barcelona ha aixecat un tempesta informativa en els mitjans tradicionals i en la xarxa. S’ha aixecat una mena de cacera a l’Ada Colau. El més paradoxal és que li han plogut crítiques des de tots cantons, fins i tot d’alguns que, a mi, i no crec ser l’únic, m’han sorprès.

No és estrany que des del sectors conservadors, de tot l’espectre, no li hagi fet gràcia la possibilitat d’un moviment sòcio-polític que posi en perill l’hegemonia conservadora avui instal·lada a la plaça Sant Jaume. Arrapats a la senyera o no, defensen els interessos del sistema econòmic que, amb o sense independència, volen mantenir. Fins ací normal.

També és, fins a cert punt, lògic, que els mes ben instal·lats en els aparells dels partits d’esquerres el hi vingui una certa suor freda al veure que l’ona no és cosmètica i que es tindran que modificar sistemes i comportaments, canviar persones i fins i tot el paper del esmentats aparells. Molts amb la boca petita no poden dir que no, però si no surt el tsunami no crec pas que deixin anar una llàgrima.

El més estrany de tot, digueu-me ingenu, és el rebuig d’un sector dels que es reclamen de l’anticapitalisme i de l’independentisme revolucionari, buscant tres peus al gat o a la gata, i malfiant-se una mica de tothom que comparteixi aquesta gran il·lusió, de que es possible una altre model social i polític, no per d’ací 100 anys sinó ara.

La dreta catalana està disposada a anar al 9N si pot continuar portant el timó, i pel camí fent (negoci) i desfent (serveis públics). Som molts els que volem el 9N i la independència, però també, anar més enllà amb la majoria, per que solament amb majories es pot canviar les coses. Ada Colau ens dona esperança, no solament per la independència política sinó també amb justícia social. Per això no em fa por deixar el que calgui per construir el que fa falta.

Felipe VI i les dos ciutats!

Dickens parlava en una de les seves obres més conegudes de la història de dos ciutats, una la del ordre i el vell règim, l’altre la que cerca els nous desafiaments i reclama llibertat. Dos mons, dos ciutat estigueren representades a Girona, una a l’auditori, l’altre al carrer.

Ahir teníem una ciutat a l’auditori trencant-se l’esquena per a donar la benvinguda al nou rei i antic príncep de Girona. Hi havia els homes de negoci, dic homes per que ho son la gran majoria del que he llegit a la llista de convidats i també tots ells d’una certa edat. Molts, la majoria no eren de la nostra ciutat i com el nou rei, estaven de pas.

A la plaça del vi ens congregarem gent molt diversa, treballadora, molts d’ells joves, manifestant-nos fins a la plaça Palol. República, llibertat, cercant un futur no tutelat i una democràcia viva, podíem ser més però n’érem prou per a representar un alè àmpliament compartit. Érem coherents amb el que va aprovar el darrer Ple, a Girona els títols monàrquics no ens representen.

El vells responsables de la crisi posen almoines a una fundació per que uns pocs joves rebin un premi, quan el millor premi per a milers i milers de joves seria casa, treball i llibertat. Els mateixos prohoms que els hi neguen el futur, aquells  que representen les empreses que es caracteritzen en evadir impostos i precaritzar la feina del jovent, pontifiquen sobre falses oportunitats i es troben encantats de conèixer-se, en la nostra ciutat, apadrinats pel nou rei.

Els temps estan canviant i malgrat l’alcalde posi una espelma a cada una de les dues ciutats, els temps ja no estan per a ambigüitats sinó que cal coherència i responsabilitat. Les ciutadanes i ciutadans en passaran lliçó i prendran nota.

Qui no ens representa, la monarquia, no és benvinguda a la ciutat.

El dijous 26 a les vuit serem molts els que diem que no volem monarquia, els que creiem que la presencia de “Felipe VI” no es grata en una ciutat que a través del Ple, un cop i un altre, s’ha manifestat republicana. No hi serem però tots els que estem, es a dir, i mancaran alguns que en el ple de forma clara i fins i tot, sí es veritat! ambigua,  diuen que la monarquia no els representa.

Els que hem seguiu en les meves opinions sabeu que la unitat i ampliar-la en temes importants forma part del meu discurs, de la meva manera de pensar. Te un risc, cert, que s’emmascari en alguna resolució no tant l’ambigüitat, explicable, sinó la incoherència, al  meu parer, condemnable.

I, al meu parer, és incoherent, la presència en el Fòrum impulsa de l’alcalde i els regidors que afirmaren que el títol de príncep o princesa de Girona no representa la ciutat. Per que si es així, qui representa la ciutat, els electes municipals, no poden fer als honors als qui la ciutat diu que no els representa, el rei i els seus successors.

El pactisme que ens caracteritza com a poble, el seny que tenim al analitzar els problemes i cercar la millor solució, no pot ser una cortina de fum que emmascari l’oportunisme i el anar  fent. L’autoritat que tenim els electes emana de la ciutadania i la confiança és la eina bàsica. La millor manera de malmenar la confiança és la incoherència en una moments que estem molt a prop de la jornada en la que volem decidir el nostre futur.

Qui és l’Ada Colau de Girona?

Més d’un cop he escrit de la necessitat de construir el que anomenaríem un subjecte social i polític per a governar la ciutat, per a passar de la reivindicació social parcial o el debat partidari al Ple a crear sobirania popular, aplegant totes les energies ciutadanes que tenim a la nostra ciutat.

Aquest darrers tres anys hem construït aliances i hem desenvolupat propostes que son les que ens permeten somniar amb una ciutat comuna. Ningú es pot apropiar en exclusiva, ningú ho ha fet sol, ens hem nodrit de tota una acció col·lectiva que no sense esforços en la nostra ciutat, ja no tant “petita i delicada”, ha alçat la veu contra situacions èticament insuportables.

Crec que tenim una responsabilitat gran en capgirar aquesta realitat i recuperar l’esperança. Molts sentim aquesta responsabilitat però no tots i totes creuen que cal, avui i ara, actuar en conseqüència, predomina la desconfiança  i en alguns casos,  sembla, que l’exclusió.

La irrupció d’Ada Colau reclamant a Barcelona una gran aliança d’aquesta mena, trastoca les agendes dels partits i remou filies i fòbies. Però si tots veritablement sentim aquesta responsabilitat caldrà desenvolupar una interacció no dependent, que assumeixi la gestió de les contradiccions pròpies, des del reconeixement i la confiança mútua. Girona seria un bon lloc per fer-ho.

Es cert que no tenim una Ada Colau a Girona, però no crec que sigui imprescindible, si hi fos probablement tot seria més fàcil, ja que l’autoritat no s'imposa es guanya i Ada la te. Ara bé, hi han prou vímecs per construir el cistell si la voluntat de fer-ho preval a voler únicament ser el vímec més gros. Espero que es tingui en compte que per gros que sigui, sol, no es fa cap cistell. 

Els Plens es fan molt llargs? Si, però...

Reconec que acabar a les 3 de la matinada i començar el mateix dia fent classe a les 8 quan ja tens una edat es fa difícil, realment em costa. Entenc que el periodistes que tanquen edició molt abans que acabi el ple no tenen fàcil la seva feina, es cert. Que aquells veïns i veïnes que segueixen per televisió el Ple poden sovint endormiscar-se o senzillament quedar clapats amb l’ordenador encès. Tot això es veritat, però...no crec que l’alternativa sigui regular, encorsetar o manipular, al gust del que mani, la paraula als representants de la ciutadania.

M’explicaré: No es pot ampliar les intervencions a les entitats i reduir el temps, no espot tenir més grups municipals i estalviar temps, no es pot circumscriure els temes i  mocions del Ple a un subjectiu “ tenen que veure o no amb les competències municipals” i preservar els drets i deures dels electes.

Exemple de temes que tenen a veure o no amb Girona del darrer Ple extraordinari: 4 d’entitats, hem de fer censura prèvia i dir quin va a ple i quin no? 1 sobre Girona neta, 2 sobre el títol de príncep que restà en una, 1 sobre P. Canalejas que no es va discutir, 1 sobre som escola i 1 sobre el dret a decidir el model d’estat...es podia fer menys temps de debat però una o dos mocions menys no hauria canviat gaire res!

Reconec però que queda bé dir els que es diu i prometre el que se sap que no es pot complir. Es la vella política traslladada al Ple. Es a dir, solucions fàcils per a temes complexos que acaben com acaben. Sort que qui diu això no te majoria absoluta, solament parlaria ell o ella! Ja he patit, fa anys,  plens d’aquesta mena!

L ‘alternativa és l’autocontenció en les exposicions i en les rèpliques, tant en els punts ordinaris com en les mocions, dividir els Plens en dos pot ser una mesura extraordinària, però en cap cas començar a les tres, fet que sense canvis horaris en la vida quotidiana de la ciutat faria impossible la intervenció de les entitats al ple i el seguiment d’aquets pels ciutadans.

Un nou rei disfressat de militar

Sovint, com vestim marca una mica com som. Sempre m’ha molestat que et diguin com has de vestir, el capteniment en dir-te que has de posar-te corbata, americana...o no ho he fet o senzillament no han gaudit de la meva presència, afortunadament pots viure sense aquestes tonteries. Ara bé acceptar-les per oportunisme o per manca de caràcter diu molt de com és cada persona.

La manca de legitimitat del nou rei, del que serà entronitzat quan publiqui aquest post, no el redimeix la roba triada però si que ens exposa la ideologia i els interessos que hi ha darrera. La tria o imposició de l’uniforme militar és una relíquia predemocràtica, de fer la pilota a un dels tres poders que conformaven el franquisme, juntament amb l’església i el movimiento nacional, un i altre ben representats per Rouco Varela i Mariano Rajoy.

Malgrat els anys transcorreguts i el mite que el ministre Serra i l’OTAN havien capgirat  l’ADN de l’exercit, aquest com la monarquia son els successors del règim de Franco. L’exèrcit espanyol és l’hereu de l’exercit “nacional” que va guanyar la guerra contra l’altre mitat, la democràtica, de l’exèrcit de la república.

Felipe, vestit de militar, de capità general, fa homenatge d’una institució que esdevé partidista al situar-se en la política. Per què la victòria militar que entronitzà Franco, també capità general, va fer de la guerra, la política per altres mitjans, el fonament del règim que crea la figura de cap de l’estat a títol de rei que assumí el seu pare i ara ell.