La
presentació de Guanyem Barcelona ha aixecat un tempesta informativa en els
mitjans tradicionals i en la xarxa. S’ha aixecat una mena de cacera a l’Ada
Colau. El més paradoxal és que li han plogut crítiques des de tots cantons,
fins i tot d’alguns que, a mi, i no crec ser l’únic, m’han sorprès.
No és estrany
que des del sectors conservadors, de tot l’espectre, no li hagi fet gràcia la possibilitat
d’un moviment sòcio-polític que posi en perill l’hegemonia conservadora avui instal·lada
a la plaça Sant Jaume. Arrapats a la senyera o no, defensen els interessos del sistema econòmic que, amb o sense independència, volen mantenir. Fins ací normal.
També és,
fins a cert punt, lògic, que els mes ben instal·lats en els aparells dels
partits d’esquerres el hi vingui una certa suor freda al veure que l’ona no és
cosmètica i que es tindran que modificar sistemes i comportaments, canviar
persones i fins i tot el paper del esmentats aparells. Molts amb la boca petita
no poden dir que no, però si no surt el tsunami no crec pas que deixin anar una
llàgrima.
El més estrany de tot, digueu-me ingenu, és el rebuig d’un sector dels que es reclamen de l’anticapitalisme
i de l’independentisme revolucionari, buscant tres peus al gat o a la gata, i malfiant-se
una mica de tothom que comparteixi aquesta gran il·lusió, de que es possible una
altre model social i polític, no per d’ací 100 anys sinó ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada