Hi han períodes
històrics on el temps es fa molt llarg, es a dir els esdeveniments que poden
posar en qüestió l’hegemonia dominant son escassos i integrables pel sistema, n’hi
ha d’altres en que poden succeir moltes coses en poc temps i els canvis es
poden desencadenar amb gran rapidesa. Soc d’una generació que ha viscut la fi d’un
temps llarg, el franquisme i del curt que el va succeir, el que anomenem
transició.
Després he
viscut el període constitucional obert el 1978, llarg, fins ara, on de nou el
temps ens pot portar amb rapidesa a nous canvis en un sentit o altre. I aquest sentit
canviant és el que ens porta a reflexionar sobre el temps, si tenim temps per
que l’esquerra transformadora, plural, es pugui guarir les ferides, tancar-les
i obrir processos de confiança com per que unides puguin influir de manera
decisiva en el desenvolupament de la nostra societat, en aquest temps, curt,
que ens ha tocat viure.
Els canvis
fan por, no solament als que ho poden perdre tot, d’ací la histèria dels
governants, sinó també els que poden perdre un xic. Ens fa por equivocar-nos i
la temptació de deixar la iniciativa als altres, tot preservant la nostra
coherència al no tenir que confrontar-la a la dura realitat, és una evidència que pot generar seguretat.
Ho visc en el meu partit i ho observo en altres propers.
D’aquesta
crisi està sortint guanyadora la dreta, de moment, però espero que, com res
està escrit, sia possible canviar el rumb. No serà pas fàcil. Per donar aquest tomb ens cal coratge i unitat. Però hi
ha qui diu que no tots els que vulguin hi han de ser. Ara bé, un agrupament de
l’esquerra transformadora serà més forta sense ICV i EUiA, jo no ho crec. Però
hi ha gent que creu que ara no toca que hem de fer més autocrítica, molta més,
que els dirigents actuals han de desaparèixer...però realment aquest és el
problema? I la solució es tant senzilla? Ho dubto també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada