El síndrome “Pancho Villa”

A voltes he pensat que a l’esquerra de la socialdemocràcia predomina el síndrome que anomenaria de “Pancho Villa”, on tothom vol ser “Pancho Villa”. És a dir, molt sovint, cadascun dels actors polítics creu que és entorn a ell que s’ha de realitzar la unitat i tot esperant el dia màgic que això passi, la unitat resta per fer. I, atenció, quan parlo d’unitat, vull dir unitat d’acció. On el matisos i l’autonomia més enllà dels acords comuns crec que enriqueix i suma.

Es cert, que en la socialdemocràcia catalana es dona avui una espècie de big bang, però a diferència dels anteriors, ha estat més el desgast de govern fent polítiques neoliberals i el fet nacional, llastrat per unes relacions cada dia més impossibles amb el PSOE, el que, al meu parer, els porten a la decadència com a força política integradora.

De allò que és general i traslladat al mon local, a Girona, més del mateix. El fraccionament, gairebé inevitable a hores d’ara, ens portarà a una certa irrellevància institucional. És cert que la mobilització és clau, que hi ha forces que poden reivindicar aquest fet coma prioritari, ho comparteixo, però sense referent institucional, sense capacitat no solament de influir, sinó de modificar des del govern, les mobilitzacions sovint es perden o no arriben a transformar allò que és necessari.

La divisió porta a la subalternitat, en l’oposició i també si vols participar en un govern que no controles. Ho he patit en pròpia carn i de les experiències has d’aprendre. Solament des de l’hegemonia, mantenint un paper clau i prioritari en el govern i un peu en el carrer, es poden transformar, amb dificultats! els instruments del poder que avui son cotilles per al benestar de la gran majoria. Alguns diuen que cal fer autocrítica, la faig, però, siguem honestos,  si es tracta de cercar arguments per a no confluir, si el que es vol es estigmatitzar a altri sota una falsa superioritat moral, què no contin amb mi.

Bones fires de Sant Narcís!

El pregó marca el començament de les nostres fires i aquest any en vam gaudir com poques vegades, que magnífic fou el maridatge d’Astrid 21 i la coral Geriona, les paraules netes i sentides d’un representant de l’associació i les veus clares i dolces de la coral, sentiment a flor de pell que ens van fer sortir de dins el millor que tenim. Feliç Sant Narcís 2014, sense comunitat no som lliures.

Avui, dia del patró, no aniré a la missa, no ho he fet mai coma regidor, per que crec en la laïcitat de les institucions i per respecte als catòlics i no pas per indiferència. No crec en la hipocresia i penso que la gent creient entendrà perfectament els meus sentiments. Aniré a la inauguració de l’exposició, a les 12,30 en el museu d’història de la ciutat, de Girona a l’edat moderna, molt interesant, la recomano, conèixer més bé la nostra història fa que ens coneguem més bé nosaltres mateixos.

I caminarem per les diferents activitats amb ulls de nen, per que hi ha moments en que cal endreçar els problemes i fer aflorar la recerca de la felicitat que és en definitiva el que ens mou i commou. Es de reconèixer que un cop el govern va abandonar la peregrina idea de reduir les fires a un cap de setmana, s’ha esforçat en millorar i estendre les fires i aquest any tenim una programació intensa i extensa.

Un cop acabin tornarem a la vida quotidiana i no cal dir que la tenim intensa el cap de setmana següent , el diumenge és 9N, sigui quin sigui el darrer entrebanc que el govern de Madrid ens posi espero que tots sabrem estar a l’alçada. 

Frances Perkins al Ple de Girona!

Acabo de venir del Ple i no me’n puc estar de comentar un fet que ha succeït. Que hi feia una senyora nord-americana morta el 1965 en un Ple com el de les ordenances?  Espiritisme, esoterisme...? res més lluny d’això , una simple i llarga evocació de la cap de l’oposició, si, la del partit que ha escollit una de les seves companyes com a candidata per les properes eleccions municipals.

I a que venia la citada senyora en la cita de la més citadora del Ple? Agafar-la com escut, sense el seu permís òbviament, per acabar abstenint-se a les ordenances de bracet amb el PP! Pobre miss Perkins, secretaria de treball amb el New Deal, en el governs de Roosevelt i Truman, lluitadora pels drets del treballadors nord-americans, convertida en excusa  per una votació que no li hauria passat ni pel cap a l’esmentada senyora.

Bé, la nord-americana, ha anat acompanyada en les citacions per la que va ser breu regidora pel POUM en plena guerra civil al nostre ajuntament, els de la revolució permanent, els de fer la revolució per guanyar la guerra.

Escoltants les intervencions i en l’hipotètic i inversemblant cas que les dues lluitadores haguessin estat presents, de cos o al menys escoltant el que s’ha dit, no tinc cap dubte que s’haurien sentit més representades pel NO de la Núria Terés i d’en Jordi Navarro que per la llastimosa abstenció de qui les ha citat.

Ordenances fiscals municipals 2015. Volem progresivitat, les volem més justes!

Demà a les 5 de la tarda tindrem Ple extraordinari per aprovar les ordenances, tot sempre dat i beneït per l’acord del govern amb el PSC i el PP, nosaltres votarem en contra. Pocs canvis en relació a les Ordenances 2014, millores de redactat i d’ajust de definicions. En general són petites millores, algunes més significatives que altres, d’altres irrellevants. En definitiva un model de taxes i ordenances, que no són gens les que nosaltres faríem, per atendre la nostra ciutadania.

Avui les dades econòmiques recents, i sense ànims de ser catastrofista, apunten a la cronificació de la pobresa, de les dificultats de moltes famílies per alimentar bé els seus fills i filles i comprar llibres i material per l’escola, les borses d’atur en més del 50% dels joves de la nostra ciutat igual que a Catalunya, a la precarització de les feines (fa anys ser mileurista era un problema, avui trobem molts sous de 400-500-600€), gent gran que està mantenint les seves famílies amb les seves jubilacions, les ocupacions de pisos a la nostra ciutat per part de persones que no tenen altra opció, la pobresa energètica, ...Estem en una situació de resistència social que té un límit i que ha empobrit molt a moltes veïnes i veïns, majoritàriament residents en barris perifèrics de la nostra ciutat.

Per a alleugerir i no pressionar  més a la gent que està en situació vulnerable, que li costa deu i ajuda arribar a final de mes, pensem que caldria arbitrar un sistema que permeti ajornaments més substancials  i mesures que ens podrien portar a condonació de deutes a persones i famílies amb greu crisi d’ingressos.

Les Ordenances no han de contribuir a sobrecarregar o empitjorar la situació, sinó adaptar-se a les diferències socials que avui tenim a la ciutat. Ara més que mai calen unes Ordenances equitatives, que descarreguin el pes de les espatles dels ciutadans que no poden assumir-lo i amb progressivitat fiscal l’assumeixin aquells que si poden. Les diferències les fa el sistema econòmic i el que hem de fer nosaltres des d'un ajuntament és lluitar contra la indiferència, la que porta a carregar proporcionalment a qui te menys. Si les diferències ja hi són! Per què no qüestionem que uns s’estiguin empobrint molt més que altres?

Oportunistes i sectaris!

En el transcurs dels anys fent política m’he trobat a l’esquerra gent de molta mena, de molts he aprés a fer camí i d’altres a no fer-lo. Sempre he pensat que cal, per a representar a altri, una barreja d’altruisme i ambició i que el més difícil es guardar les justes proporcions. Especialment l’ambició és un virus que pot matar tot el que toca. Quan lluites contra el poder, aquest si val de tot per marginar-te i ridiculitzar-te i en darrer terme, si pot, comprar-te.

En llocs de responsabilitat política, en aquests anys, han passat gent de molta mena, en ajuntaments i parlaments, malgrat tot no pas pocs han mantingut coherència i honradesa. S’han equivocat més d’una vegada i més de dos, però no s’han corromput. I ara, que la reacció popular s’ha desfermat, no seria de rebut oblidar els que ens altres èpoques on l’opinió pública i publicada feia els ulls grossos, no van  menystenir aquets valors i els mantingueren.

Ara estem en tems de canvi, de lluita en el que la incertesa i la indignació, estirant cadascú pel seu cantó ens omplen de contradiccions i en aquest parèntesi sorgeixen els que ho saben tot, els que donen carnets de bons i dolents, els que exclouen a altri per que no compleixen els requisits que ell es creu amb dret d’imposar. Passem de l’oportunisme al sectarisme amb una gran facilitat.

Els que es creuen amb el monopoli de la veritat solament accepten súbdits, et diuen “respectem als militants, però no a la formació en la qual militen”, es a dir respecten la persona i no les seves decisions de militar on vulguin? s’erigeixen en petits tribunals d’inquisició on marquen el camí únic a seguir.

El camí dels canvis sempre es llarg, s’acostumen a reproduir, a voltes, les mateixes actituds que critiquem, estic d’acord a que ningú pot ser obligat a fer el camí amb un altre, però tampoc ningú es propietari del camí. Si aprenem dels errors l’acabarem, sinó sempre, un cop i un altre, el començarem sense arribar en lloc.

L’aval del Banc de Sabadell!

Cansen, repelen, indignen aquesta colla de banquers que s’amaguen les vergonyes i s’ajuden els uns als altres per a continuar fent i desfent a costa de tots i totes. M’indignen especialment aquests banquers nostres de cognoms més o menys il·lustres i que ajudats per celebritats ben pagades ens han adoctrinat, en blanc i negre,  que queda més bé, en tots els diaris del país, parlant d’ètica i treball i de que cal aixecar-nos d’hora ben d’hora!

Que satisfet ha d’estar Josep Oliu, president del banc de Sabadell després d’haver signat l’aval de tres milions per al seu col·lega Rodrigo Rato, se’ns dubta ha mirat la solvència del demandant i deu haver arribat a la conclusió que amb el raconet que deu haver fet de ministre, president del FMI i de president de Bankia, indefugiblement estem davant d’un home solvent. Honest? I quina importància te? Business is business!

Per a quan un anunci a doble pagina d’Oliu i Rato alliçonant-nos que hem gastat per sobre de les nostres possibilitats? Després d’ells el diluvi!

He sentit dir que si obrim un procés de trencament amb l’estat, si exercim el dret a decidir i optem per un estat independent, la Caixa i el Banc de Sabadell se n’aniran a Madrid. Quina por no? quina collonada, ja hi son! d’ací tenen les aparences, son el producte del peix al cove, com en Jordi Pujol&Sons, la cartera ben plena i patriotes de Madrid, Liechtenstein, Andorra o d’on calgui per a sempre tenir un raconet per si van mal dades com deia el pare del pare de la família Pujol. Bon vent i barca nova!

Aigua neta? Reflexions sobre una auditoria a la cia. Aigües de Girona.

Després de la lectura de l’auditoria de gestió del 2013 a Aigües de Girona em vaig sentir escandalitzat. Es tracta d’un document amb tres apartats: l’auditoria pròpiament dita, les respostes del conseller delegat i les respostes a aquest de la mateixa auditoria.

Al llarg d’aquests anys he llegit forces documents, anomenats auditories, en general informes superficials que tenen en compte més la forma que el fons, que no hi entren, de la comptabilitat. Sempre son favorables i ens donen, als profans, molt poca informació rellevant. No es estranys doncs que en totes les societats o bancs que s’han anat a orris en aquets darrers anys, tots, comptessin amb auditories favorables!

La virtut d’aquest document es que no es conforma amb el números, parla de la gestió i posa en qüestió la forma de governar i de prendre decisions de l’esmentada societat. En el Ple, quan ho vaig treure, aparegué un cert nerviosisme, curiosament en una bancada de l’oposició, passava com un assabentat, i el que em va estranyar més, és que no s'adjuntés cap proposta del govern en quan a què fer i com.

Per això vaig demanar una comissió de investigació, per conèixer molt més a fons el per què de tot plegat i fer un seguit de compareixences que donin llum als, no pas pocs, punts foscos. Bé, es va acceptar, traguen el nom d’investigació, que hi farem! però sense canviar el contingut. Espero que tot just acabin les fires se’ns convoqui i ens posem a treballar.

L’aigua ha de ser neta i especialment la seva gestió, els que som partidaris de la municipalització, no podem deixar passar ni una, hem d’assegurar que allò que paguem tots els usuaris reverteixi en un millor servei i que un be escàs i d’especial transcendència en tinguem cura en el present i pel futur.