El síndrome “Pancho Villa”

A voltes he pensat que a l’esquerra de la socialdemocràcia predomina el síndrome que anomenaria de “Pancho Villa”, on tothom vol ser “Pancho Villa”. És a dir, molt sovint, cadascun dels actors polítics creu que és entorn a ell que s’ha de realitzar la unitat i tot esperant el dia màgic que això passi, la unitat resta per fer. I, atenció, quan parlo d’unitat, vull dir unitat d’acció. On el matisos i l’autonomia més enllà dels acords comuns crec que enriqueix i suma.

Es cert, que en la socialdemocràcia catalana es dona avui una espècie de big bang, però a diferència dels anteriors, ha estat més el desgast de govern fent polítiques neoliberals i el fet nacional, llastrat per unes relacions cada dia més impossibles amb el PSOE, el que, al meu parer, els porten a la decadència com a força política integradora.

De allò que és general i traslladat al mon local, a Girona, més del mateix. El fraccionament, gairebé inevitable a hores d’ara, ens portarà a una certa irrellevància institucional. És cert que la mobilització és clau, que hi ha forces que poden reivindicar aquest fet coma prioritari, ho comparteixo, però sense referent institucional, sense capacitat no solament de influir, sinó de modificar des del govern, les mobilitzacions sovint es perden o no arriben a transformar allò que és necessari.

La divisió porta a la subalternitat, en l’oposició i també si vols participar en un govern que no controles. Ho he patit en pròpia carn i de les experiències has d’aprendre. Solament des de l’hegemonia, mantenint un paper clau i prioritari en el govern i un peu en el carrer, es poden transformar, amb dificultats! els instruments del poder que avui son cotilles per al benestar de la gran majoria. Alguns diuen que cal fer autocrítica, la faig, però, siguem honestos,  si es tracta de cercar arguments per a no confluir, si el que es vol es estigmatitzar a altri sota una falsa superioritat moral, què no contin amb mi.