Diada: què vull dir i per què quan parlo d’independència

Font: pbmediona.cat

En un seguit de petits articles (posts), he intentat explicar la meva evolució personal davant la cruïlla en la que ens trobem com a poble i com a país, resultat de dos esdeveniments que ens obliguen a definir-nos: les conseqüències de la crisi econòmica internacional a casa nostra i l’atzucac de la construcció autonomista a l’estat espanyol i la ofensiva de recentralització del Govern de Rajoy.

Hi ha moments, en la història dels pobles, que ens obliguen a definir-nos i major responsabilitat tenim els que exercim una responsabilitat per delegació dels ciutadans. Estic fart de tacticismes en política, en fer amb paraules d’un expresident, que del que denuncia en fou mestre, “fer la puta i la ramoneta”. No m’agraden tampoc els aventurerismes i em repugnen els populismes reduccionistes i manipuladors. Per això crec que cal sortir d’ambigüitats per encarar els reptes que tenim oferint a la ciutadania sinceritat i fermesa.

Definir-se per un estat propi i per un model d’estat república per a Catalunya que defensi l’estat del benestar i la defensa dels drets dels ciutadans per sobre dels interessos econòmics d’uns pocs (molts d’aquests pocs catalans) són el resultat d’un doble fracàs en la gestió de la crisi i de la convivència dels pobles a l’estat espanyol i a Catalunya.

Fracàs de l’estat de les autonomies com a resultat de la recentralització i la poca qualitat democràtica que el PSOE i el PP en els governs de l’estat han provocat i s’entesten a mantenir-ho com a paradigma. Fracàs del “govern dels millors” a Catalunya, supeditat als interessos econòmics dels poderosos en la seva gestió, que ha desmantellat i ho continua fent els serveis públics catalans, que han estat, potser, l’única aportació positiva del model autonòmic dels darrers trenta anys.

Davant de la desesperança i de que no hi ha res a fer, ha sorgit des de molts àmbits la idea de que cal un estat propi i atrevir-nos a fer una nova singladura pel futur de la nostra gent. Que hi ha ambigüitat? És clar que sí. Que no tothom diu el mateix quan parla d’independència? I tant. Però tot i això, aclarida la contradicció major, cal obrir el camí cap a l’estat propi, ara cal posar fil a l’agulla del que volem i com ho volem. Que se sentin veus plurals i el poble pugui decidir. Continuarem amb el tema.