Estic en una organització on hi ha independentistes i federalistes, ICV. La meva militància
és la continuació de la que vaig tenir al PSUC i abans a les JJCC. En els programes i principis
ideològics sempre hi havia dos eixos: el social i el nacional. El PSUC defensava en el terreny
nacional el dret a l'autodeterminació i el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític.
Doncs bé, ara és el moment històric en què el dret a decidir (autodeterminació) està més
reivindicat i acceptat socialment. Però hi ha veus que diuen que he de prioritzar els drets
socials o faig el joc a CiU, sincerament no ho crec.
Per què hem de prioritzar entre una cosa i l'altra quan sempre han format part de l’ADN de
la l'esquerra catalana on he militat? Per què precisament ara que podem dir que nosaltres
sempre hem estat a favor de l'autodeterminació no hem de defensar-la? Fer-ho impedeix
lluitar per unes polítiques econòmiques i socials d'esquerres? Ningú amb un dit de front, si no
és per sectarisme, per reacció visceral a una dreta catalana que tant de mal ha fet aquests dos
anys, pot creure que s’ha d'escollir.
Jo no hi veig la necessitat. Al cap i a la fi el dret a l'autodeterminació estava pensat per
aconseguir una Espanya plurinacional, era aquesta la via. La diferència és que ara no és
possible des de la pròpia Espanya, és a dir, en aquests darrers trenta anys ha passat de difícil a
impossible.
Per això, al meu parer, la separació de debats, ni té coherència històrica ni consistència
argumental. Jo vaig ser a la manifestació de l'11S, he estat a totes les manifestacions en contra
de les retallades i vaig fer vaga el 14N. I tan tranquil, sense contradiccions ni complexos.
Penso que com jo, una amplia majoria dels que compartim militància ICV i EUiA, vivim aquesta
doble lluita com una sola i estic segur que els que ens votin el 25N poden estar convençuts que
serem coherents amb aquest doble compromís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada