A l’espera de tenir nets confesso que la diada de reis
ha perdut certa màgia, tot i que no me’n he pogut estar i la família ha rebut,
cadascú, un petit detall. Llibres, sempre és un bon recurs, que permet una
certa complicitat entre el que el regala i aquell que el llegirà, a voltes com
un bumerang te’l retornen per que el llegeixis tu, si els hi ha
agradat...habitualment no vull pensar que sigui al revés.
No sempre he tingut una bona relació amb aquesta
diada, recordo de ben petit que demanava un cavall, d’aquells que tenien pel,
llarg i lluent, no els de cartró habituals i no me’l van portar ni un any, ni
l’altre...i mira que em portava bé! Aleshores el meu veí, un nen de la pell del
dimoni -de gran continuà sent un mal parit- li varen portar el cavall, gran
negre, lluent i maco, i el primer que va fer, va ser pelar-lo amb
unes tisores! Jo al veure tant gran despropòsit vaig posar el crit al cel,
maleint els anomenats mags que eren incapaços de veure que era bo i qui no!
Tant gran fou el meu disgust que la mare i el pare em
varen tenir que explicar que els reis eren ells, i que no tenien els diners per
comprar-lo. Probablement aquest fou un dels fet que em va marcar el caràcter.
Vaig entendre que els diners i la virtut no van gairebé mai junts! I així em
va, molts anys després continuo lluitant per un mon més just, en el que els
reis no portin els cavalls de pel a la gent equivocada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada