dilluns, 20 de gener de 2014

No em digueu il·lús pel fet de tenir il·lusió.


Tinc amics i no tant amics que des de l’àmbit de l’esquerra em bombardegen amb comentaris de declaracions d’independentistes més o menys desafortunats per a concloure que tots aquells que pensem que la independència es la solució menys dolenta, de les possibles, avui en la relació Catalunya-Espanya,  som uns talibans o uns ingenus.

Fins i tot alguns accentuen el seu perfil anticapitalista i antisistema arribant a la conclusió que el nacionalisme, entenen per tal únicament el catalanisme, és intrínsecament conservador, i els que hi participem fem el joc als corruptes com Millet, Pujol Jr. i companyia. Alguns han passat dels despatxos governamentals  a la lluita de classes de forma tant fulgurant que sembla que no tinguin passat solament per que no el recorden o no el volen recordar.


Es cert que la via majoritària al carrer i al parlament ens deixa moltes incerteses, que els discursos d’alguns fins fa ben poc, quan parlaven d’independència, eren poc rigorosos en calibrar les dificultats i exageradament simplistes en la forma. En el tema Catalunya- Unió Europea, sovint s’ha comés l’error de minimitzar les dificultats. Però el fet, la possibilitat, el camí, es possible i molts el veiem necessari malgrat els entrebancs.

Exemples, però, de manca de rigor, també els hem trobat i els trobem en l’argumentari de la no-independència, simplistes molt sovint, on s’ha usat i abusat de la por, abans i ara. Darrerament qui s’arrenglera de forma vergonyant amb el PSOE ens acusen de “escolanets”, “timbalers” i altres adjectius menys curiosos, creuen,  es veu,  en un internacionalisme que resta reduït al statu quo de l’actual esta espanyol.

Sí, es cert, molts tenim il·lusió en el canvi, en l’exercici democràtic del vot, en poder  reconstruir el sistema polític i social des de Catalunya , però obert al mon. Sí, tinc il·lusió però no soc, no som il·lusos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada