Qui cregui
que tot pot continuar igual, el dia a dia el desmenteix. D’acord que no tot
canvia a millor, fins i tot costa de trobar que alguna cosa vagi en un sentit
positiu, però vist globalment s’esquerda un principi bàsic que ha facilitat als
poderosos fer i desfer a la seva conveniència, la indiferència, o millor dit, les indiferències, també la política.
Veig amb
bons ulls que plataformes, agrupacions, taules i fòrums apareguin reclamant
noves formes de fer política, que es plantegin presentar-se a les eleccions,
que cerquin nous processos de presa de decisions i qüestionin els mètodes
polítics que fins ara han estat els majoritaris.
No em sento
qüestionat per haver estat militant, i continuar-ho fent, en un partit polític,
penso que encara son necessaris, almenys aquells que son conscients de que els
hi cal una profunda transformació. Però que no ens enganyin, un partit no és
una objectiu en si mateix, és senzillament un instrument, que es transforma en
paral·lel als canvis socials o desapareix.
Em trobo
còmode en el debat, quan es obert i tranversal, m’avorreix el sectarisme, quan
la gent que s’escolta, no escolta. Un i altre el podem trobar en moviments i
partits, però l’he viscut més en aquests darrers i més en les direccions que en
la base. Per tant quan més obert menys sectari, quan menys jeràrquic més viu i
democràtic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada