divendres, 24 de gener del 2014

Vells partits, nous moviments, una dialèctica que ha de ser transformadora.


Qui cregui que tot pot continuar igual, el dia a dia el desmenteix. D’acord que no tot canvia a millor, fins i tot costa de trobar que alguna cosa vagi en un sentit positiu, però vist globalment s’esquerda un principi bàsic que ha facilitat als poderosos fer i desfer a la seva conveniència, la indiferència, o millor dit, les indiferències, també la política.

Veig amb bons ulls que plataformes, agrupacions, taules i fòrums apareguin reclamant noves formes de fer política, que es plantegin presentar-se a les eleccions, que cerquin nous processos de presa de decisions i qüestionin els mètodes polítics que fins ara han estat els majoritaris.


No em sento qüestionat per haver estat militant, i continuar-ho fent, en un partit polític, penso que encara son necessaris, almenys aquells que son conscients de que els hi cal una profunda transformació. Però que no ens enganyin, un partit no és una objectiu en si mateix, és senzillament un instrument, que es transforma en paral·lel als canvis socials o desapareix.

Em trobo còmode en el debat, quan es obert i tranversal, m’avorreix el sectarisme, quan la gent que s’escolta, no escolta. Un i altre el podem trobar en moviments i partits, però l’he viscut més en aquests darrers i més en les direccions que en la base. Per tant quan més obert menys sectari, quan menys jeràrquic més viu i democràtic.

Aquest es el repte de les esquerres, canviar elles per canviar la societat, i per a canviar cal obrir portes i finestres, que entri la llum i la gent, ser generosos i no prepotents. No se si estarem a temps per les europees, però el temps corre i no podem fer tard.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada