Carles Rahola: "Mentre els interessos passen, l’ideal és immortal".

Del breviari de ciutadania, escrit el 1933, sempre hi podrem trobar, com si d’un manantial que brolla i ens dona aigua fresca i clara es tractés, idees ben expressades que et commouen i et colpeixen per a l’acció, fa uns dies els hi vaig llegir als meus alumnes el capítol “els homes de la primera república”, ho vaig pensar quan el dia anterior un dels meus grups parlant de història i política concloïa que la corrupció es consubstancial amb l’ésser humà. No podia acceptar que amb divuit anys els meus estimats estudiants caiguessin en una conclusió tant desmobilitzadora, per moltes raons que l’actualitat els hi doni.

Vaig llegir, emocionat, les paraules de Rahola, “Tots ells moren pobres. Hi moren també, després d’una vida de lluites i de penalitats sense fi, aquells catalans que es digueren Josep Anselm Clavé –el músic del poble-, Pere Caimó, Joan Matas, Joan Deu, la vida dels qual fou pròdiga en lliçons d’heroisme republicà. I afegeix, “son tots ells homes al servei de l’ideal que resplendeix en les seves ànimes; no són mai homes als serveis d’interessos. 

Mentre els interessos passen, l’ideal és immortal: un dia o altre triomfa, i amb ell triomfen, més enllà de la vida, absents i presents alhora, els qui l’han estimat, els qui l’han defensat, els qui n’han estat els precursors escollits”

Aquestes paraules serveixen també per a definir Rahola i els homes i dones de la seva generació, els de la lluita antifranquista també, i -els  vaig provocar- “també han de ser els que defineixin a la vostra generació. Esteu disposats?”

D’ací a  pocs minuts escoltaré alumnes d’un altre institut de la ciutat del Carles Rahola- quins noms més ben trobats tenen els nostres instituts- ho faré amb el convenciment de que amb les paraules de Carles Rahola, les noves generacions sabran assumir el repte.