diumenge, 30 de març de 2014

Perpinyà entre la dreta i l’extrema dreta.


Soc d’una generació que per nosaltres la vila de Perpinyà ha estat símbol de llibertat. Passàvem la fronterera per la Jonquera o el Pertús i semblava que es respirava millor. Anàvem al cinema, a les llibreries, a les exposicions i ens sentíem part d’una societat democràtica, europeus de ple dret i en desempallegàvem de la caspa del franquisme.

Del gris i negre al color, veure la senyera al castellet, escoltar parlar català als gitanos del barri vell, era tot un conjunt de contrastos positius, després de la transició he mantingut el vincle i he matisat l’entusiasme a redós del caciquisme municipal i de la xenofòbia dels “pied noirs”. Però continua essent positiu el vincle, que s’eixampla a tot el territori de mar i muntanya, amb una especial predilecció, ho os he de confessar, per Cotlliure.


Per tot això m’espanta que l’extrema dreta xenòfoba hagi crescut tant electoralment a la ciutat, i que l’alternativa Pujol sigui l’única per para-li els peus. Que les esquerres plurals hagin estat incapaces de plantar cara, que les capelletes puguin més que els conviccions. Bé, que els hi puc demanar si ací no ens som pas un exemple!

Probablement els caciquisme Pujol s’emporti al darrer moment el gat a l’aigua a la ciutat de Perpinyà, però la ferida és oberta, al nord i al sud. Perpinyà com un símptoma d’una malaltia contagiosa, el feixisme, que fa uns anys ens pensàvem eradicat. El futur, si no despertem, ens fa caure al cim una ombra ominosa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada