Negada la
sobirania de Catalunya pel Tribunal Constitucional, refermat “ad infinitum” pel
govern Rajoy el seu immobilisme davant de les peticions catalanes, confirmat l’acord
del PSOE amb la “unidad de destino en lo universal” que representa per a ells Espanya,
tot fa pensar que la presentació al Congres de diputats de la resolució del
parlament sobre el dret a decidir serà un pur tràmit.
No soc d’aquesta
opinió, per la forma i el fons de l’esdeveniment. La presencia dels
parlamentaris catalans representa la ma estesa, la pedagogia de l’acord, la
voluntat de fer de la democràcia un instrument de concòrdia i no una barrera,
segrestrant-la sense diàleg. Hi ha solemnitat en l’acte, hi ha grandesa en un
moment on la mesquinesa sembla nadar en un mar favorable.
Em preocupa
els que ho donen per amortitzat, els que li resten importància, per que en el
fons la força dels nostres parlamentaris serà proporcional al cas, a la força
que nosaltres, ciutadanes i ciutadans catalans, li donem.
En la
darrera reunió de la mesa gironina pel dret a decidir vaig proposar a Rigol com
a president de la mesa catalana que estudiessin la forma per que en el moment
en que els nostres representants parlessin ens concentressin¡m en els nostres
llocs de treball, davant els nostres ajuntaments, donant suport als que representen
la nostra veu, plural i unitària.
No se si
això serà possible, entenc la complexitat d’organitzar-ho, i no n’hi ha prou en
que alguns ho fem. Estem en un procés llarg i complex, exigent, d’un esforç
continuat, no perdem per confusió o cansament una oportunitat per a demostrar
un cop més que som molts més dels que volen i diuen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada