dimarts, 18 de març de 2014

Santostorroellisme versus política cultural, quina nit la d’aquell dia!


Hem de construir un relat com a ciutat, aquesta és una frase que he sentit darrerament. La paraula relat, com fa un temps l’ús de la paraula sostenibilitat i poc abans progrés forma part d’un cert metallenguatge que agrada a determinats polítics i a aquells que el hi proporcionen els discursos.

El relat que ens proposen te més a veure amb l’aparença que amb la realitat, una mena de santostorroellisme que s’ha escampat com una taca d’oli en un influent sector econòmic i polític, on la compra i venta d’un producte te més a veure que la seva utilitat.  Una col·lecció que es més important com a propaganda, com a buc insígnia d’un model, coma disseny d’un relat encara en construcció. Que curiosament te més del model anterior que d’una veritable renovació.


Estic força d’acord amb el que comentava el meu company de consistori, Jordi Navarro, en el seu bloc, contraposant aquest model de cultura, de ciutat de festivals, amb un model cultural on els creadors i els ciutadans en siguin protagonistes, on sia més important el valor d’us que el valor de canvi.

Clar que es més fàcil treballar amb aparences que produir un projecte comú coma resultat del debat i de l’esforç de posar-nos d’acord. Es cert que el projecte de CiU te molt d’herència del que va bastir Joaquim Nadal a al ciutat, però amb menys consens i amb nul·la participació.

Zygmunt Bauman parla de política líquida en un mon d’incerteses, la política local gironina, especialment la cultural, penso, que va més enllà d’aquesta imatge ambigua i esdevé gasosa més que líquida. No valdria la pena que les esquerres plurals de la ciutat, socials i polítiques, reconstruïssin la política cultural sobre bases solides i participatives?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada