No soc el
primer en que estant a Madrid em refermo amb el meu Catalanisme. Recordo una
conversa amb en Francesc Vicens, que fou diputat d’ERC a Madrid, a la mateixa
taula hi havia en Guti, en la que es posava com a testimoni d’aquesta situació,
tot dient que convindria a més d’un una passada pel Congrés per a refermar que Catalunya
sols pot continuar essent i aconseguir el que volíem si ens desempalleguem del centralisme que tenen
aferrat al moll de l’ós els seus governants de qualsevol color.
Qui ha
tingut grans mestres sent una enorme responsabilitat per no decebre en el camí
que t’han ensenyat a seguir i més quan per llei de vida o per tràgic accident
van desapareixent. Al quedar-nos orfes de referents ens obliga a ser-ho en l’àmbit
que ens ha tocat viure i a continuar cercant nous mitjans per aconseguir els
objectius desitjats. Oberts a nous lideratges i crítics amb el dogmatisme i l’oportunisme.
La mort de
la Muriel Casals ha esta un xoc, per com s’ha produït i pel moment de la seva
pèrdua. L’atzar del destí i l’absència provocada per aquest en un moment en que
jugava un important paper. La vida es així i ens porta grans alegries i alhora pèrdues
terribles. Ara, gairebé tothom, en parla bé, però quants menyspreus i maldats
he sentit d’alguns que ara es consideren companys! Res de nou, les persones son
així i pots passar d’amic a enèmic per una decisió i per una altre pots tornar a ser amic.
Els i les
meves mestres m’han ensenyat a ser responsable dels meus actes i que quan estàs
convençut de quelcom has de fer-ho, malgrat agradi poc a gent que aprecies i
menys a qui t’aprecien poc, perquè els que de veritat t’estimen ho entendran tant si has encertat com si era un error.
El temps acaba situant les coses al seu lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada