divendres, 19 de febrer de 2016

Francesc Ferrer i Gironès, record i memòria.


Ahir vaig participar d’un emotiu homenatge a Francesc Ferrer i Gironès, més enllà de les intervencions de la taula i de la presència de la família, ens aplegarem gent molt heterogènia, com foren les seves amistats, i d’àmbits també diversos, fruit d’una vida plena, units per a perseverar en la memòria personal i col·lectiva dels que han esdevingut referents per al nostre poble.



Soc dels que creu que la memòria és el mecanisme que preserva de l’oblit a les persones que ens han deixat, encara més, és, al meu parer, el bri d’eternitat que ens permet romandre més enllà de la mort. I som més eterns quant més ens recorden i més ens recorden quan més i millor petjada hem deixat. En Francesc Ferrer i Gironès, deu anys després , continua estan present i el temps “flueix sempre, ineluctable”, preservant veus i records, reunint-nos avui entorn al seu llegat.

Recordo l’impacte que em va produir la seva obra “La persecució política de la Llengua catalana, el 1985, fruit d’una intensa i extensa investigació a la biblioteca del Senat, ens fonamentà amb dades irrefutables el recorregut institucional d’uniformització centralitzadora que solament la vitalitat i la perseverança popular va poder contrarestar amb enormes esforços i un llarg patiment.

És el primer que li vaig sentir el mot “Catalanofòbia” , fet del que publicà cap a l’any 2000 un llibre intens i aclaridor. En el període en que compartirem govern municipal no sempre estarem d’acord, perquè com deia el pensador si tothom pensa igual ningú pensa gaire. El respecte que li tenia va preservar que mai el calor de la discussió trenques no solament les bones formes sinó la base de diàleg que fa de la política un servei a la comunitat. In memoriam!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada