Podria
començar dient que l’home és un llop per a l’home, que la violència, per surar
per damunt de l’altre, forma part indefugible de l’ésser humà. Gent més preparada
que qui os escriu ha tractat aquest tema abastament i malgrat que hem patit al
segle XX catàstrofes humanitàries enormes, malgrat les institucions que hem
creat per impedir-les, sistemes educatius, estructures internacionals, avui, en el segle XXI, tot fa pensar que de
nou s’imposen les idees que tant bé va relatar el vell Hobbes.
Mai he
estat pessimista, o millor dit, mai el pessimisme m’ha fet deixar de de fer
allò que creia just. Però, os he de confessar que veient el mon polític del
Congrés espanyol, els interessos que representen una amplíssima majoria dels electes
et fa qüestionar quins son els límits de la democràcia parlamentària. Es cert
que pots parlar, proposar i fins i tot tenir petites victòries aprofitant el
desconcert del moment, però cal anar molt més lluny.
Des del mon
local, des de la nació, pots crear sinergies favorables als canvis i a
Catalunya hem donat passos molt importants, però necessitem força, més força,
més implicació de la ciutadania més enllà d’una data determinada. Perquè el
feixisme, aliat de la por, te molts ressorts avui i ara.
El culte a
la competitivitat, al benefici vingui d’on vingui i amb el mètodes que faci
falta fa que els gats dels que no importa el color hagin caçar ratolins, sens
dubte, però els mètodes usats han corromput profundament les institucions des d’on
, parapetat, han fet i desfet. I l’autoritarisme s’estén com una taca d’oli des
de les institucions democràtiques, per impedir qualsevol canvi que posi en
perill als que monopolitzen, fins ara, al poder i, com no, per amagar les
traces de corrupció que han anat deixant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada