Debat nacional a ICV. De Girona estant.

Un cert neguit s’ha instal·lat entre la gent d’ICV davant de un imminent acord per a decidir quan fem el referèndum  d’autodeterminació i què preguntarem a la ciutadania.  Un fantasma recorre les nostres organitzacions i es sent una veu udolar  quina pregunta hem de proposar?, o el que n’és conseqüència, quina pregunta podem acceptar?

El dissabte passat ens vàrem reunir militants de les comarques gironines amb la Dolors camats i, tot i que parlarem d’europees i pressupostos de la generalitat, les intervencions es centraren en el fet nacional i el referèndum.

Tot i que la nostra delegació a l’assemblea nacional, de la que vaig ser portaveu, va deixar clar la nostra aposta pel dret a decidir i per a formar un estat propi i així es va reflectir en la resolució final, som plurals, no solament en els matisos, sinó, en més de un cas, manifestant posicions força allunyades.

La resolució del dubte de si quan parlem d’estat propi, parlem d’estat independent, no es un tema semàntic, es trencar el darrer fil que ens lligava, com a molts, en el vell somni de canviar Espanya des de Catalunya.

La sobirania d’un poble ho es també en relació amb els veïns, d’acord. I son pocs, penso jo, els que desitgen tenir-hi mala relació i més quan vius porta a porta. Però quan aquesta relació es subordina a altri, quan aquest et considera un rellogat i posa en qüestió el dret de pactar no solament les normes de convivència comunes si no fins i tot et nega el dret de poder decidir com vols viure a casa teva, no hi ha altre remei que caminar sol.

Crec, confio, que actuarem en conseqüència a ICV, que amb la discreció necessària acordarem la millor pregunta en el millor moment. Penso que no hem de tenir por a trencaments interns, ens uneixen massa coses en la lluita social i ecològica per a fer-ne abstracció. El bon ambient de la reunió em fa pensar que continuarem junts en el camí, com deia un company, d’una Catalunya lliure i socialista!