Un cert
neguit s’ha instal·lat entre la gent d’ICV davant de un imminent acord per a
decidir quan fem el referèndum d’autodeterminació
i què preguntarem a la ciutadania. Un
fantasma recorre les nostres organitzacions i es sent una veu udolar quina pregunta hem de proposar?, o el que n’és
conseqüència, quina pregunta podem acceptar?
El dissabte
passat ens vàrem reunir militants de les comarques gironines amb la Dolors
camats i, tot i que parlarem d’europees i pressupostos de la generalitat, les
intervencions es centraren en el fet nacional i el referèndum.
Tot i que
la nostra delegació a l’assemblea nacional, de la que vaig ser portaveu, va deixar
clar la nostra aposta pel dret a decidir i per a formar un estat propi i així
es va reflectir en la resolució final, som plurals, no solament en els matisos,
sinó, en més de un cas, manifestant posicions força allunyades.
La
resolució del dubte de si quan parlem d’estat propi, parlem d’estat independent,
no es un tema semàntic, es trencar el darrer fil que ens lligava, com a molts,
en el vell somni de canviar Espanya des de Catalunya.
La
sobirania d’un poble ho es també en relació amb els veïns, d’acord. I son pocs,
penso jo, els que desitgen tenir-hi mala relació i més quan vius porta a porta.
Però quan aquesta relació es subordina a altri, quan aquest et considera un
rellogat i posa en qüestió el dret de pactar no solament les normes de
convivència comunes si no fins i tot et nega el dret de poder decidir com vols
viure a casa teva, no hi ha altre remei que caminar sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada