In Memoriam, el senyor Canal, un il.lustrat.

Hi ha persones que els coneixes pel seu nom –Joan, Montse, Jordi...- i altres sempre recordes el seu cognom, uns sempre els tuteges i d’altres, avui pocs, sempre els relaciones amb la paraula senyor. Això sempre m’ha passat amb el senyor Canal, des de que el vaig conèixer quan el seu fill Eduard em va portar per primer cop a casa seva. Era l’any 1972 i amb l’Eduard i l’Eudald formaven una pinya.

El Col·legi universitari De Girona, a l’actual casa de cultura, i vaig raure el curs 1972-73, tant per qüestions familiars com polítiques, el primer dia vaig conèixer als que seriem amics inseparables, d’estudis i de clandestinitat. El llibres que l’inoblidable Pere de Can Geli ens reservava a l’altell del rebost, les tertúlies interminables a can Panella, les assemblees al Hall de Lletres, eren com un raig de llum a la Girona encara grisa i negre.

L’Eudald amb els seus cabells llargs i les seves costums muntanyeses espantava a una part de la nostra organització clandestina de gent jove, curiosament el senyor Canal no solament no li espantava sinó que gairebé l’apadrinà. Home d’una amplíssima cultura sobrevisqué intel·lectualment en una Girona carca i acomodatícia amb el franquisme. I superà la seva preocupació com a pare per les activitats de l’Eduard amb un treballat estoïcisme. Un plaer les converses que teníem la colla amb ell, que es perllongaven amb els comentaris que fèiem a posteriori els joves.

Després l’he anat veient de forma més espaiada, com m’ha passat amb l’Eduard, però he anat seguint amb delit tots els seu treballs. Sempre m’ha quedat una pregunta a l’aire, que haurien pogut fer aquesta generació d’homes i dones il·lustrats que varen tenir que viure els seus millors anys en la negre nit del franquisme si s’hagués desenvolupat la seva vida en democràcia? La resposta, per a mi es clara, haurien despuntat encara més i serien referents socials molt més lluminosos que determinada mediocritat realment existent avui.