La correlació de forces: governar en minoria o no governar mai? Lliçons del passat, propostes de futur.

No em queda gaire per deixar l’Ajuntament i tinc la temptació, lògica, de mirar enrere: els primers anys a l’oposició, tot sol, quatre anys en al primer tripartit amb l’Enric Pardo, quatre més als que es va unir la Núria Teres i els darrers a l’oposició. És com si veies una pel·lícula, amb alguns fotogrames borrosos, coses de la memòria, moments de tensió, penes i alegries, no pocs d’insatisfacció, també alguns de satisfacció i altres que preferiria que no s’agüessin produït.

No fa pas massa, fruit de la tensió de la futura campanya, suposo, un conegut advocat i destacat militant de la CUP m’exigia autocrítica des d’un article, semblava exigir-me una certa descontaminació per haver participat en els dos tripartits locals (2003-2011). Aquesta demanda, m’ha fet reflexionar. Més enllà del per què de l’exigència i de la dubtosa autoritat del que la demana, hi ha un punt de raó, es bo fer autocrítica, doncs, és ben cert, gairebé ningú la fa...

Dels més de quaranta anys que porto militant, solament vuit he format part d’un govern. En el anys d’oposició, fora del sistema he patit sovint  la pressió social dels que creien que perdia el temps no contribuint a consolidar l’esquerra, que es presentava com la única realment existent, la de govern. No me’n penedeixo d’haver resistit a cambiar de partit, per un confortable lloc en els partits del sistema, companys meus ho van fer, no pas pocs, al no fer-ho penso que he contribuit, modestament, a obrir nous camins i alternatives, cada cop amb més ciutadans i ciutadanes.

Quan governes amb altre, quan creus que és necessari, el fil conductor passa per poder o no mantenir les teves conviccions, per ser o no útil la teva acció, per avançar o no en el camí de la transformació social. I és la prova del nou, el compartir-ho amb altres, aquells que segueixen el teu camí, els que et coneixen i als que tu no vols trair la seva confiança.

El 2003 crec que vàrem encertar en participar en el govern de la ciutat, no se’ns esperava, el PSC ho va acceptar a contracor,  penso que obrirem una col·laboració, mantenint la independència, no exempta de tensió amb els altres socis de govern. El 2007 millorarem els resultats, em un marc no pas fàcil per determinades equivocacions, que cal reconèixer, en el govern de la generalitat. El PSC continuava caient i nosaltres pujàvem, força gent ens demanava que governessim, però aquest cop ens vàrem equivocar. Calia construir una alternativa nova i aquesta no la podíem fer des de dins del govern, com es va veure el 2011. Els arbres, les responsabilitats de govern en àrees socialment sensibles, no ens varen deixar veure el bosc.

L’anàlisi concret de la situació concreta, aquest es el procediment, però no es pas gens fàcil encertar-ho. Analitzar la correlació de forces i prendre la decisió més encertada sense tenir por d’equivocar-se, però generant els instruments per a reconèixer quan t’equivoquis i rectificar. Aquestes son les lliçons que he après i que penso que es poden aplicar a la situació actual.

Cal un canvi de govern a la ciutat, hi ha condicions per aconseguir-lo, però un partit sol no podrà. Ens atrevirem, s’atreviran, a col·laborar les diferents forces de l'esquerra transformadora a risc de ser minoria, cada una, formant part d'una majoria més amplia forjada en els acords i que tingui en la democràcia directe el fil conductor i el control del timó? A Barcelona ho estant intentant, ací sembla avui difícil, massa difícil. Generositat i audàcia, anàlisi i gosadia...el temps, curt, ens ho dirà.