La crònica,
per molt que fos anunciada, de la pràctica desaparició del PSC a l’Ajuntament
de Girona no deixa de ser un fet que em commou. El partit que ha hegemonitzat
des del 1979 al 2011 els governs municipals, sol o acompanyat, es quedarà amb
una regidora. Sens dubte estem vivint un terratrèmol polític a sis mesos de les
properes eleccions municipals.
Seria
superficial deduir que el motiu del daltabaix és exclusivament el fet nacional, el dret
a decidir, al meu parer ha estat més el detonant que no pas la causa fonamental.
L’element de fons és el profund desgast dels partits que han controlat el poder
a Espanya i Catalunya els darrers trenta anys. Des del poder municipal i autonòmic
al estatal. Això em fa sentir escèptic respecte al futur polític tant dels que
se’n van com dels que es queden.
Més enllà
del respecte per les persones que formen part d’aquest afer, no me’n puc estar
de pensar que no serà dolent per a la ciutat renovar a fons la representació política
en el proper consistori. Es cert que CiU ha tingut, de moment, molta sort. Més
que per mèrits propis, per la deriva del principal partit de l’oposició aquests tres
anys i mig que ha acabat amb el seu suïcidi. No serà pas fàcil vertebrar una
alternativa que, al meu parer, s’hauria de construir amb noves bases de
democràcia participativa i una nova relació entre electes i ciutadans.
El
manteniment de CiU, que és la que ho te millor, no crec que sigui una bona
noticia, ni que fos amb l’ajuda d’altri. Però avui per avui no sembla que es
vulgui aprofitar el moment per a una ruptura democràtica i plural. Volem que canviï
la composició de l’oposició o es vol canviar el govern? Caldrà que la
ciutadania que desitja el canvi prengui la paraula i faci que inèrcies i
sectarismes que llastren la confluència desapareguin. Tempus fugit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada