Europa captiva, Grècia en peus.

Aquesta llarga crisi que vivim ha coincidit com totes les del capitalisme en una reorganització del sistema, cada cop que ens trobem al bell mig d’una, la forma de sortir-se es amb una major concentració empresarial i amb major facilitats al capital per fer i desfer. Aquesta darrera a més ha aprofitat l’avinentesa per a desmantellar un instrument vàlid per la guerra freda, l’estat del benestar, però ara innecessari i fins i tot contraproduent per als poderosos.

L’estat del benestar fou bo com aparador de consum i serveis front l’igualitarisme i la burocràcia del l’altre bloc, ara esdevé un perill, desapareguda l’Unió Soviètica, doncs es un exemple en el que s’emmirallen els estats en creixement i posaria en perill el poder mundial del capital.

Els governs tradicionals europeus han servit dòcilment a aquesta política i han copat la direcció de la Unió Europea foragitant els vells somnis europeistes. El trencament és espectacular i si bé la fractura es dona en tots el països, en una major desigualtat arreu, és més espectacular en aquells que tenien un estat més dèbil, on les corrupcions seculars eren més profundes.

Per tot això Siritza ha estat i és l’enemic a abatre, no ha de ser possible una altre política, no es pot permetre que la sobirania popular vehiculada mitjançant la nacional pugui discutir alternatives al menú econòmic imposat. Es encara molt aviat per saber si Grècia se’n sortirà, però que encara es mantingui en peus es tota una lliçó i tota una esperança.