Ètica i estètica. Reflexions sobre els cas "Pujol"

No pot sorprendre que la confessió i posterior imputació del que fou 23 anys president de la Generalitat pesi com una llosa en el present i possiblement en el futur del nostre país. Debades qui es presenta com un exemple ètic  i esdevé per a molts una icona admirada i admirable és pot trencar com un mirall i el bocins innumerables del que resta, ja no es poden mai reparar.

El fons del que es diu és èticament reprovable, deixes, negocis, favors...la forma és estèticament grotesca, veure “la família” unida en les justificacions injustificables i en les silencis reprovables ens retornen vells aromes de caciquisme de poble on els hereus de “l’amo” es movien amb impunitat i fatxenderia per tota la vila, amb la complicitat esporuguida o còmplice de bona part del veïnat.

Es poden aprendre lliçons, en sabrem? Em fa por que els canvis tinguin a veure més amb l’estètica que amb la ètica. Son més fàcils. Els poderosos son experts en l’art del camuflatge, en tunejar allò que es vell presentant-lo com la darrera innovació a estrenar. Tenen mitjans i la por i el conformisme de molts com aliats.

Què fer? Que podem fer els que volem un canvi de sistema per que l’actual és incompatible amb l’ètica al prioritzar el profit individual per damunt de tot? No caure amb l’estètica, amb el pauperisme de façana, no ens perdem amb la imatge i guanyem aliats que tinguin en els principis ètics el seu nord. Per que es pot ser autònom, petit empresari, metge o professor, treballador qualificat d’una fàbrica...i no renunciar al bé comú sense necessitat de viure a sota d’un pont.