No per
habitual el síndrome preelectoral envaeix aquells que formen part dels grups
municipals o volen formar-ne part. Al llarg del mandat pocs son els que es
mouen per a concretar propostes o debatre alternatives, quan arriba la
precampanya surten com a bolets les candidatures noves o aixequen les banderes
els que havien tingut municipalment un perfil baix.
La vella
política dona una excessiva importància a la representació, sembla que ser
present al consistori és la gran fita. Es cert que moltes propostes ciutadanes necessiten
sintonia municipal i per tant gent que les defensi. Però som persones del
estar, més que del ser, del tenir veu i menys del que fer amb aquesta veu.
He passat
per l’oposició, en solitari, pel govern en minoria i per l’oposició compartida.
Sempre el gran problema ha estat lluitar contra l’hegemonia conservadora, dels que
es conformen amb gestionar l’existent i no en transformar allò que és necessari.
Governar no és fàcil si vols canviar les coses, els meus companys i jo solament
ho vàrem aconseguir parcialment sota una hegemonia diferent i a voltes hostil.
Una experiència necessària però no repetible.
Hem denunciat,
hem sigut una de les veus del carrer, però el handicap de no poder transformar aquesta
veu en canvis institucionals et margina. Sovint pugem, com un nou Sísif, la
pedra per la pendent per a que caigui de nou en el punt inicial. Quan aprendrem
els que volem transformar la ciutat que ú no és ningú. Que sense teixir aliances
amplies el poder conservador sota sigles diferents continuarà decidint el present i el futur en la
nostra petita i delicada ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada