En defensa del dret de vaga

Vivim moments molt difícils, especialment les dones i els homes que viuen del seu treball. Ni els més vells recorden un període de tanta incertesa i desànim. Al nostre voltant veiem com familiars, amics i coneguts o perden la feina o se’ls hi degraden les condicions laborals.

Tots aquests fets tenen responsables però davant de l’opinió pública resten difuminats com si fossin conseqüència d’una desgràcia natural. Qui recorda l’origen de l’actual situació en la desnaturalització dels sistema bancari, l’especulació del fons d’inversions i la deslocalització de les empreses productives dels nostres països a d’altres sense lleis laborals per a maximitzar els beneficis aprofitant salaris de misèria?

Quan la informació s’ha convertit en un negoci i els mitjans en empreses,  aquesta  informació defensa sempre  els propietaris, especialment els que tenen molts diners, són la clau.

Trobo especialment deshonest que tota la força mediàtica recaigui contra aquells que lluiten, com poden, per a mantenir la vigència dels convenis laborals i s’oposen a la degradació de les seves condicions de treball.

Ahir em vaig despertar amb la veu tonant des de la ràdio d’un comunicador ben pagat que manipulava amb la seva opinió bel·ligerant una pretesa enquesta on els ciutadans votaven massivament, com no podia ser d’una altra manera, l’opinió del comunicador.

Tots els mals succeïran si el metro i els autobusos de Barcelona fan vaga els dies del Congrés de mòbils! Quina desgràcia, quin desprestigi per Catalunya!

Amb l’atur al 23%, a l’espera avui d’una nova reforma laboral que retalli drets, amb les declaracions de Rajoy de que augmentarà l’atur el 2012, com si fos un analista en lloc del màxim responsable, com a president del govern! ..el que han de fer els treballadors és callar i acceptar resignats el que dictin els causants de la crisi i els que amb la seva ineficàcia l’estan allargant.

Doncs no! La pau social és el resultat del pacte, de la negociació, del compromís. Avui per avui la via dels poderosos i dels seus representants és la imposició i el decret. La via dels que viuen com a classes subalternes no pot ser altra que la confrontació.

La vaga com a dret, com a instrument de lluita estarà en el punt de mira dels poderosos, ja veurem que no tardarem gaire a què amb la mentida de regular-la, es voldrà eliminar-la.

El rei està despullat. Només serem lliures si guanyem a la por

Hi ha un temps per lluitar i un altre per disfrutar de la vida, estar indignat amb el que passa no vol dir viure amargat. Amb més força lluitem si tenim al costat gent que estimes i t’estimen, si al matí t’emociona la natura que t’envolta i tens una feina que t’agrada. Sóc un afortunat que es commou amb el patiment dels altres i no pot ser feliç si altres pateixen.

Disfrutem amb petites grans coses, una lectura, una conversa, una passejada. M’agrada el teatre i el futbol, quan és un espectacle intel·ligent. Sóc culé no per fanatisme, he estat seduït per un joc que em sorprèn, per un equip que assumeix reptes amb serenitat. Per una direcció tècnica que no cau en la provocació i innova constantment.

Si en camps que no són la política s’innova, es fa i s’actua en contra de la rutina i la previsibilitat... no ens resignem davant del que ens diuen que solament hi ha una via política que ens porta pel camí del conformisme i la passivitat.

Travessem un temps de dilemes. Vivim una crisi generada en l’àmbit financer, on banquers i especuladors obtenen beneficis d’escàndol. Però els impactes d’aquesta crisi es desplacen a l’àmbit sociolaboral, on la majoria s’hi juga l’existència. Quan els poderosos de l’economia provoquen una crisi que acaben no pagant; els cacics de la política la fan servir d’excusa per desmantellar els drets socials i fins i tot per canviar unilateralment les regles del joc.

No ens resignem i exigim el dret d'arriscar-nos a innovar. Si ens equivoquem que sigui per nosaltres mateixos, ja rectificarem i ho tornarem a provar.

Som un país petit, però menys que Islàndia, un país també petit però amb homes i dones que es van fer grans, que des de que va plantar cara ja no és notícia, perquè si demostres que el rei està despullat, ja no et poden fer por.

Viuen tan diferent de com pensen que acaben pensant com viuen

Dues notícies m’han portat un cert desànim que he combatut amb l’optimisme de la voluntat.

La primera, l’elecció unànime de l’alcalde de Salt com a President de la Diputació. Res a dir sobre la persona més enllà de les meves diferències sobre el què i el com de la governança municipal. El que és rellevant és que els que estan a l’oposició(?) no siguin capaços de presentar alternativa i/o proposar un altre full de ruta. No entenen que amb actes com aquests confirmen el clam dels indignats de que “tots els polítics són iguals”.

L’altre, en sentir a la ràdio el discurs de proclamació de Duran Lleida com a cap de llista de CiU per a les properes (tardor o primavera) eleccions generals espanyoles. No m’ha sorprès el contingut neoliberal i dretà que el caracteritza, amb la crisi està que se surt amb el seu sectarisme ideològic. Sí m'ha sorprès el llistat de persones que li donen suport i es trobaven a l’acte. Anava citant i em sobta el nom de Joan Barril, l’escriptor.

En aquest mesos ens trobem en la major involució del sistema de drets socials des de la transició i veiem pràcticament “captiu i desarmat” bona part de l’estol polític, cultural i mediàtic que havia donat suport a les esquerres.

Em vénen a la memòria les paraules que encapçalen aquest article per entendre aquest fet,  i el guariment crec que el trobarem fent el contrari: viure com penses, lluitar pel que creus.

La mobilitat a Girona: superem les resistències al canvi.

Transformar la mobilitat de les ciutats és un tema controvertit. Aixeca moltes reticències i resistències, no solament dels importants grups de pressió entorn a l’automòbil, també de moltes ciutadanes i ciutadans als quals els costa canviar d’hàbits.

Molts recordem que fins fa ben poc es deia que en aquesta ciutat mai seria rentable anar en autobús i que els gironins no ens acostumaríem mai a aquest transport. Avui hom ha de constatar el canvi que en els darrers anys s’ha produït. Hi tenen a veure molt les accions endegades pels darrers governs de la Generalitat: crear la xarxa de transports metropolitans de l’àrea de Girona  ha estat força important, però l’esforç econòmic de facilitar la gratuïtat a nens i gent gran a la nostra ciutat ha estat, al meu parer, decisiu.

Millorar les parades de bus -encara s’ha de completar el procés- és una altra acció positiva. Promoure la bici és un camí que tot just hem començat. La Girocleta ajuda a perdre la por, però cal facilitar molt més el seu ús fent més amable i menys perillós circular per la via pública i així deixar sense arguments l’incivisme d’alguns ciclistes que justifiquen passar per  les zones de vianants per la perillositat de compartir itinerari amb els vehicles de motor. Les zones trenta i les zones verdes són un bon instrument de transició cap un nou model de mobilitat.

Ara bé, cal actuar amb més decisió, carregant-se de raons per facilitar més canvis. Si el Pla de Mobilitat no ha culminat és en bona part pel temor a implementar accions que es creuen avui impopulars. Hem de perdre la por i confiar més en la ciutadania i avui per avui potser més que un pla, el que ens fa falta és un Pacte per la Mobilitat.

En continuarem parlant.

Cal canviar la llei hipotecària