Viuen tan diferent de com pensen que acaben pensant com viuen

Dues notícies m’han portat un cert desànim que he combatut amb l’optimisme de la voluntat.

La primera, l’elecció unànime de l’alcalde de Salt com a President de la Diputació. Res a dir sobre la persona més enllà de les meves diferències sobre el què i el com de la governança municipal. El que és rellevant és que els que estan a l’oposició(?) no siguin capaços de presentar alternativa i/o proposar un altre full de ruta. No entenen que amb actes com aquests confirmen el clam dels indignats de que “tots els polítics són iguals”.

L’altre, en sentir a la ràdio el discurs de proclamació de Duran Lleida com a cap de llista de CiU per a les properes (tardor o primavera) eleccions generals espanyoles. No m’ha sorprès el contingut neoliberal i dretà que el caracteritza, amb la crisi està que se surt amb el seu sectarisme ideològic. Sí m'ha sorprès el llistat de persones que li donen suport i es trobaven a l’acte. Anava citant i em sobta el nom de Joan Barril, l’escriptor.

En aquest mesos ens trobem en la major involució del sistema de drets socials des de la transició i veiem pràcticament “captiu i desarmat” bona part de l’estol polític, cultural i mediàtic que havia donat suport a les esquerres.

Em vénen a la memòria les paraules que encapçalen aquest article per entendre aquest fet,  i el guariment crec que el trobarem fent el contrari: viure com penses, lluitar pel que creus.

Cal un veritable debat polític

Vivim moments crucials de la història present. Però on és el debat polític? Els parlaments han esdevingut cambres cada dia més opaques. Posen en escena acords i desacords massa sovint amanits als despatxos privats de les cúpules dels partits. Sovint són fronts d'anticipació de les pròximes campanyes electorals.

Algú podria dir que el debat polític s'ha traslladat de les cambres als mitjans de comunicació. Empíricament és fals. Dels pocs espais existents de debat polític als mitjans de comunicació, la majoria són simulacres de debat, ja que no hi solen intervenir els responsables de les grans decisions.

En trobem succedanis: espais d'entrevistes a polítics, tertúlies i programes d'humor. Però en el millor dels casos, els entrevistats dicten, no debaten. En les tertúlies, tot depèn de la selecció dels opinadors i dels experts. L'humor polític pot ser sa, creatiu i divertit, però ningú el confondrà amb un espai de debat.

I a Internet i a les xarxes socials hi ha debat, però només entre els afectats per les decisions, els responsables callen.

El problema és que en l'imaginari col·lectiu els referents dominants de la figura i les actuacions dels polítics corresponguin a models creats des de la paròdia, la sàtira o el sarcasme.

Els ciutadans necessiten, sobretot en temps de crisi, veure i sentir de prop com els seus representants compareixen i s'expliquen i com fan comparèixer i explicar-se els responsables dels altres poders no representats.

El Ple de cartipàs: una fotografia de qui és qui a la ciutat.

El ple de cartipàs va evolucionar diferent del que esperava. El dilluns assentàvem tots els grups les bases d’una nova governança traslladant al Ple més competències. El govern podia funcionar amb l’abstenció de la majoria de l’oposició i restava un tema, el gerent, que podia quedar aparcat, sense suport suficient a Ple. Era un bon començament: el govern podia governar i l’oposició enfortida per controlar i proposar.

L’alcalde legítimament mou fitxa per aconseguir l’aprovació de la gerència, el que ja és menys explicable és l’actitud de les forces polítiques que li concedeixen el desig, malgrat que hores abans s’hi oposaven, escenificant  dos pactes signats a part i contradictoris.

Tot te una explicació, jo us dono la meva. Al PP li va bé escenificar un acord amb CiU en la línia de què està fent al Parlament de Catalunya, fins ací bé. El que és ingenu o almenys contradictori és que hagi de empassar-se una torna com el pacte del PSC també amb CiU, farcit de qüestions de rebost partidista que contradiuen el discurs de la Concepció Veray. El PSC fa un poti-poti d’acords,  i tot i que diu en el Ple que el pacte és solament de cartipàs, alguns temes com el Pla estratègic són de legislatura. Ara bé, el més substancial és la vice-presidència de l’esmentat pla, el càrrec de “cap de l’oposició” (?) i un assessor més pagat pels ciutadans.

Cadascú és lliure de fer el que vulgui, tot i que els electors passen factura. Però no hem començat amb bon peu. Els interessos partidistes d’alguns faciliten excessivament  la consolidació d’un govern que encara ha de demostrar les seves bondats i sobre tot mal acostuma a l’alcalde per usar amb l’oposició el procediment de divideix i guanyaràs que dificulta a les esquerres de la ciutat de tornar a ser alternativa.

Bé, temps al temps, la vida continua.