Avís amical als indignats. Uns fets que no poden portar el vostre nom.

Avui he estat testimoni d’uns fets que desprestigien a una part, vull pensar que molt minoritària, dels indignats que encara acampen a la Pça. Catalunya de Girona. Sortint de l’Ajuntament he vist quatre o cinc individus que seguien a crits al candidat a l’Alcaldia Carles Puigdemont. Deien quelcom semblant a que els hi pagués uns cerveses (sic) i després l’insultaven barrejant els insults amb crides contra “els banquers i polítics”. Venien sembla de la Plaça Catalunya i l’han seguit al reconèixer-lo quan passava des de casa seva en direcció a l’Ajuntament...


He estat testimoni també aquests dies del actes del indignats de denúncia però alhora plens de civisme. Ara bé, temo que la perllongació de l’acampada acabi fent derivar el moviment plural i cívic en un reducte dels que autoanomenant-se “anti-sistema” viuen i conviuen de la marginalitat en què el sistema els situa. Com han fet els precursors del moviment 15M a la porta del Sol de Madrid convindria donar una data per acabar amb l’ocupació de places i resituar el moviment en noves accions que siguin àmpliament seguides. De no fer-ho així, l’aïllament i la marginalitat acabaran amb la simpatia que han generat en àmplies capes de la ciutadania.


Però per sobre de tot, qualsevol ciutadà siguin quines siguin les seves conviccions polítiques ha de poder passejar tranquil·lament per la ciutat sense que ningú es cregui amb el dret d’insultar i amenaçar. Pels que no sàpiguen història s’anomena “esquadrisme” als escamots feixistes que amenaçaven en la Itàlia dels anys vint als ciutadans demòcrates que no eren de la seva corda.

Una diada de la gent gran plena d’emocions

Ahir dimecres vaig estar a la diada de la gent gran que vam celebrar al Teatre Municipal. Més de 300 persones de tots els casals s'han aplegat en un programa intens que ha anat des d'una xerrada sobre plantes remeieres al funcionament d’un forn que recicla vidre i el converteix en articles fantàstics gràcies a les mans i l’art de la gent gran que el fa anar. També hem homenatjat als membres de la “lleva del biberó” de la nostra guerra civil.

Gent gran activa, ha estat un dels objectius d’aquests vuit anys de responsabilitats en aquest àmbit de la gent gran i he rebut l’afecte de les persones que s’han atansat a saludar-me agraint la feina feta.

Em quedo com a record inesborrable les paraules amb que la presidenta de l’associació de gent gran de Sant Daniel m’ha definit, “en aquests anys hem trobat amb en Joan un bon home”.

La vida és un devenir que et porta a canvis constants. Miro el futur amb confiança, malgrat les incerteses, i això és possible si vas deixant amb el que fas petjades en el cor de les persones que et trobes. Moltes coses materials desapareixen amb el temps, el que perdura son els sentiments que perviuen en el cor de les persones bones. Jo he tingut aquests vuit anys el privilegi, la sort, de trobar-me’n moltes.

Fins a l’1 de juliol governarem en funcions.

Aquesta notícia ens ha sorprès a tots i ens situa en un escenari estrany. Caldrà en aquests vint dies de més assegurar el bon funcionament dels serveis municipals i li tocarà a l'alcaldable de CiU moure fitxa per avançar negociació de cartipàs i línies mestres del seus primers 100 dies.

Amb l’estiu pel mig, vint dies son molt de temps i la ciutadania ha de restar tranquil·la respecte el bon funcionament dels traspassos que amb el seu vot ha conformat. El meu grup és conscient tant de la responsabilitat que li resta en el govern encara com en assegurar una transició exemplar.

Sempre he pensat que has de tractar als altres com voldries que et tractessin a tu mateix.

Pel que fa a la decisió d’ERC em sembla raonable. Es fàcil criticar interessadament a aquest partit i dir que entretenen la proclamació del nou consistori, però crec més important que aquest representi el vot dels ciutadans. Sense el topall del 5%, al meu parer arbitrari doncs a les altres eleccions és el 3%, ja tindrien representació.

No sabem el resultat de la reclamació però caldrà fins al veredicte definitiu actuar amb responsabilitat, aquest és el mandat  que tenim fins a l’1 de juliol.

Eco.sí. Un punt de trobada en el camí d’un altre model de societat

Recordo la primera edició de la Fira Eco.sí a la plaça de les Botxes, al mig de la Devesa. Era l’any 2005, i a més il·lusió que mitjans, des de l’Ajuntament vam aconseguir fer néixer aquest esdeveniment que cada any commemora el Dia Mundial del Medi Ambient. Des de llavors, l’Eco.sí ha esdevingut un punt de trobada de tot el món alternatiu.

Enguany la fira ha aconseguit aplegar molts esdeveniments diferents que han confluït en un sol espai: el mercat de Món Empordà, la Trobada de remeieres i remeiers de Catalunya, els 30 anys dels naturalistes de Girona i la pròpia Fira eco.sí.

De l’experiència en podem concloure ja una cosa, i és que quan parlem del treball en comú, 1+1 no són dos si no molt més. La sinergia ens multiplica el resultat. La prova la tenim en l’extens catàleg de tallers, debats, conferències i actuacions que s’han fet aquest cap de setmana a l’Eco.sí. Cinc sales simultànies amb 115 actes que han acollit a personalitats tant rellevants com Carlo Petrini, Arcadi Oliveras, Joan Martinez Alier, Josep Pàmies o Enric Duran. Eco.sí ha esdevingut més que mai el seu sobrenom de Fira de la Cultura Ecològica de Girona.

Aquests dies en que els indignats de la plaça Catalunya practiquen la sana denúncia i la reivindicació dels canvis que necessàriament han de venir, és bó constatar que també hi ha una enorme quantitat de gent que de forma complementària s’aplega per practicar, compartir, experimentar i construir, com si d’un puzzle es tractés, iniciatives concretes que juntes formaran una nova societat que serà més justa i ecològica que l’actual.

Per què no estaré en el proper govern, reflexions a la llum d’un article recent

Ahir llegint un diari local, bé, nacional també, em vaig trobar un comentari en un article que es queixava de que els polítics, els d’esquerra, no volíem canviar a la llum dels resultats electorals darrers i que el que calia era responsabilitat, és a dir, fer cas al partit, conservador, majoritari.

Diu la frase a la que m’he sentit al·ludit: “És com aquell regidor que es queixa que el govern en minoria de CiU serà dèbil, però que es nega a donar-li suport, tot i que li han proposat entrar en el govern.”

Avui la majoria d’opinadors es creuen el que diu la dreta econòmica per veu de la dreta política, no hi ha més camí que el de les retallades i qualsevol altre, contravé la lògica i es demagògic i rebutjable. Hem de plegar veles i entrar en el cor o si no qualsevol cosa que diem serà irrellevant.

Seguint la frase, el meu paper, acceptar ara entrar en el govern de CiU seria enfortir un equip del que he dit que, tot i respectar la persona que l’encapçala i ser la llista més votada, no representa el sentir dels meus votants. Que sigui dèbil es pot llegir com fa l’articulista com un desmèrit, ara s’estila el model “Conseller Puig”, sembla. Jo ho veig com una oportunitat de debat democràtic, de pacte per aconseguir decisions amplies i consensuades.

És millor, més forta, una decisió fruit de l’acord i el consens que la menys reflexiva d’una petita majoria que la imposa a la resta.

Ja sé que al bell mig del pensament únic hi haurà gent que no ho entendrà, però penso que faig un millor servei estant fora del govern pactant quan sigui d’interès de la majoria i oposant-me quan hi vegi interessos de part contraris a les meves conviccions.

Em queda el dubte, però, que si hagués decidit el que m’aconsella l’articulista de ací a quatre dies no m’acusaria d’aferrar-me a la “poltrona”.

Els polítics han de canviar, però no solament ells!

Tots els colors del verd, allà al País Basc

Ja fa uns anys que participo un parell de dies com a professor en un Màster de la facultat de Ciències Polítiques de la Universitat del País Basc. Em permet relacionar-me amb professors i titulats joves i, a més de la tasca docent, em posen al dia dels esdeveniments d’un país que per tradició familiar i proximitat amb Catalunya el sento molt a prop.

He tornat optimista, la llosa pesant de la violència sempre present des de fa anys sembla trencar-se definitivament. Aquest era el clima que es respirava al sopar amb alumnes i ex-alumnes, alguns d’ells regidors electes el passat 22 de maig.

No ho tenen fàcil, però molt més que fa uns mesos. La presència de Bildu és una alenada d’aire fresc, gent molt jove, afavorida indirectament aquesta renovació al tenir els candidats que demostrar la seva “no contaminació” en llistes precedents de l’esquerra abertzale. Menys sectarisme i més diàleg entre la gent diversa que formarem una tertúlia d’hores inabastables.

A voltes en moments difícils al País Basc i a Catalunya, la gent, els que volem canvis, podem donar el millor de nosaltres mateixos.

Verd, esperança.

Reflexió sobre els indignats i el futur de l'esquerra

Els indignats ens venen a dir que estem com sempre hem estat, en un conflicte entre rics i pobres, entre els administradors i els administrats, entre els drets civils i l’abús de poder.

Alexis de Toqueville,en la primera meitat del segle XIX, treia aquests temes en la seva obra “la democràcia a Amèrica", ha passat el temps i la superació d’aquestes contradiccions ens portaria avui al que anomenaríem una democràcia real.

A la dreta dura aquestes reivindicacions li interessen poc, a la dreta moderada no els hi fa perdre la son i a l’esquerra que governa?

L’esquerra governant, ara ja pràcticament sols li queda el govern de l’estat, té un conflicte de primer ordre. A qui escoltar? Als possibilismes que privilegien als lobys de les grans empreses i banquers, el poder real, o a la gent del carrer que reivindica drets d’un incontestable sentit comú?

Avui per avui penso que l’esquerra s’ha de repensar a la llum del que ens està passant. No pot ser que els equilibris acabin silenciant les ideologies per a seguir governant, cal que, malgrat se’ns expulsi del poder, l’exigència inexcusable del progrés ens permeti recuperar-lo.