Símptomes de canvi en un pont entre civilitzacions: Turquia.

Confluència per a construir una alternativa, una alternativa basada en les forces d’esquerra i sobiranistes que uneix els diferents pobles que conformen l’actual Turquia. A l’HDP hi conflueixen el moviment d’alliberament kurd i l’esquerra turca, l’oest turc i Kurd, amb l’est, turc. Més de quaranta organitzacions civils, feministes, ecologistes...han confluït i s’han presentat amb les mateixes sigles. A la primera han superat el 10%, que era un vestit a mida per impedir precisament el que ha passat, per això la victòria s’engrandeix.

Selahattin Demirtas, pot esdevenir el Tsipras que necessita Turquia. Avui encapçala un grup parlamentari amb més d’un quaranta per cent de dones, en un moment en que la pèrdua de la majoria absoluta del Partit d’Erdogan li impedeix la involució i obre les portes a acumular forces cara a unes possibles eleccions anticipades. La lluita pel retorn al laïcisme i al reconeixement de la pluralitat nacional és fa més necessària davant de l’ofensiva sectària que es viu a la zona.

Masses tripijocs s’han fet en els darrers anys desestabilitzant estats, usant la força per a resultats molt pitjors que la situació inicial. Una mundialització guiada per a maximitzar els beneficis d’uns pocs han situat el caos i la guerra com a efecte colateral. Son bones noticies que els pobles prenguin consciència del seu destí i rebutgin falsos profetes. Un canvi, tot just una promesa, el que s’està vivint a Turquia, però ens omple d’esperança. 

Temps de canvis, veus de dones (i 3): Ada Colau

Arribar a ser la llista més votada ha estat una sorpresa i un èxit incontestable de Barcelona en Comú. Una llista que era més que una coalició i menys que una amplia confluència, sectors més crítics hi restaren fora i s’aproparen a la CUP, que aquesta darrera opció entrés a l’ajuntament encara ressalta més l’èxit de la proposta d’Ada Colau.

La conec poc, un parell de converses ràpides, l’he seguit, però, força aquests darrers anys pels mitjans i per referències de gent que hi ha treballat al seu costat. Te una rara virtut, omple la pantalla i difícilment quan parla perds l’interès per escoltar-la. Sap explicar de forma senzilla temes complexos i això avui és més necessari que mai, si vols mobilitzar més enllà dels convençuts.

La PAH ha estat la seva escola i malgrat tot aquesta és molt més que Ada Colau, perquè la seva extensió i activitat combativa es deu a molts i molts ciutadans que de forma gairebé anònima han aixecat el moviment i el continuen situant en primer pla. Reconec tenir una ambivalència amb els lideratges carismàtics. Però tot i que m’agrada molt més l’acció i direcció col·lectiva, l’experiència em demostra la necessitat d’aquest tipus de lideratge per a commoure i moure a amplis sectors sense els quals no pots guanyar.

Ara se li presenta un repte molt i molt difícil, els adversaris no han esperat ni 100 ni 1 dia per atacar-la amb tots els mitjans. I el que li espera! Però qui havia dit mai que els canvis son fàcils? Haurà d’aportar molta pedagogia, una barreja de radicalitat i paciència, i molt i molt diàleg, per ampliar la seva base social. Però, de nou una veu de dona porta al canvi, no caminarà sola. Ens hi juguem molt, però tenim molt a guanyar! Els temps estan canviant.

Temps de canvis, veus de dones (2): Manuela Carmena

El primer cop que la vaig veure fou en les fotografies de l’enterrament dels seus companys advocats d’Atocha, rodejada de desenes de milers de persones. Poc després la federació universitària del PSUC, encara en la clandestinitat, organitzarem un homenatge a les víctimes amb la seva presència. Una noia de cabells llargs, faldilles amples i sarró penjant, una veu tranquil·la i clara, la mateixa veu que els anys, avui, no han apagat.

Una ciutat com Madrid té l’oportunitat de modificar sensiblement, en dins i en fora, la percepció que hi tenim, llastrada pel diferents governs conservadors, d’un fals “casticisme” prenyat de dreta extrema. Recordo l’època Tierno Galván, cosmopolita i acollidora, oberta al diàleg i amiga de les altres ciutats. El que era un vell record, difuminat per tants i tants anys de “gallardonisme i esperanzisme”, ara pot reviscolar amb un nou govern progressista i obert.

La llibertat de pensament, la independència del partidisme, asseguren a Manuela Carmena un recolzament més enllà dels que la van votar i prefigura un model que, sense perdre el caràcter institucional, que tant bé coneix, obri portes i finestres per a perdre l’olor a resclosit que han deixat els anteriors inquilins.

La serenitat com actitud, la proposta com a guia, la negociació com a mètode, fan de Manuela Carmena una de les dones, de les veus de dona, referents ara i en el futur. Els que creiem en la necessitat d’un estat català independent, mai ens pot ser indiferent què i qui ens trobem a l’altre cantó. Un bon veïnatge, un sistema col.laboratiu, ens permetria a uns i altres una convivència en pau i llibertat. Les veus de dona ens poden ajudar a fer-ho possible!

Temps de canvis, veus de dones (1): Mònica Oltra.

Si no volem caure en els mateixos errors del passat , si les forces rupturistes han de governar ho han de fer amb l’hegemonia que dona encapçalar els governs. No és suficient però és imprescindible. El País Valencià que ha patit un dels saquejos més importants del s’han fet i desfet en aquets pell de brau, s’obre a un procés de regeneració. Els catalanistes i demòcrates que ens sentim agermanats per la cultura i els objectius comuns no podem restar indiferents.

A Catalunya, durant molt de temps,  a sobrat paternalisme i superioritat moral quan s’ha encarat la corrupció del país germà, masses lliçons s’han volgut donar quan teníem la teulada de vidre. I els valencians ens han donat la lliçó de desfer-se electoralment dels corruptors i corromputs. Nosaltres quan? Encarem un procés que ens ha de portar a la independència amb un enorme llast dels corruptors i corruptes confessos i no confessos que com les males herbes s’aferren en el procés per a no desaparèixer.

Des de sempre, he vist amb bons ulls Compromís i especialment a Mònica Oltra, uns per la tasca pacient i constant de teixir organització i propostes, l’altra per la seva valentia i capacitat de convèncer. Ara és l’hora, i es inacceptable que el vell aparell socialista es vulgui apropiar d’una victòria que no es seva.

Per tot això la presidència de la generalitat valenciana per a  Mònica Oltra no es personalisme ni rebequeria, és una garantia de canvi profund i no de recanvi, no pot repetir-se el que ells, el valencians, i nosaltres ja hem vist i patit portant-nos al camí del “no res més”. Una aliança es pot fer, i sovint és imprescindible, entre gent molt diferent, fins i tot amb passat discutible, però mai, mai, sense l’hegemonia que dona garanties de seguir un camí clar per aconseguir els objectius marcats. Si no hi ha canvi no serà responsabilitat dels que han lluitat per a aconseguir-lo, sinó d’aquells que el que volen, un cop i un altre, és el vell sistema de les velles poltrones.

Un 5 de juny amb el medi ambient en perill.

El canvi truca a la porta, amb un mon local que està tot just patint un terratrèmol polític, on res serà igual, per què els temps estan canviant. Hi ha assignatures pendents que no poden esperar més i la crisi ecològica que tenim al cim és una d’elles, sinó la més important. A pocs mesos de la cimera de París contra el canvi climàtic, la celebració, avui, del dia del medi ambient es fa més important.

Aquest 5 de juny hi ha molts motiu per a preocupar-nos. El canvi climàtic continua agreujant-se davant d’uns poder polítics europeus sotmesos a la totpoderosa indústria energètica. La destrucció de la biodiversitat, la contaminació i l’accés universal a l’aigua esdevenen problemes vitals i urgents.

En aquest moment s’està concretant una nova amenaça: el TTIP. Al bell mig d’unes negociacions secretes, la comissió europea i els Estats Units avancen en imposar-nos un tractat de lliure comerç que, d’aprovar-se, seria un cop dur, possiblement definitiu, als drets socials, ambientals i laborals conquerits amb molts i molts anys de lluites.

EL TTIP és la pitjor notícia per al medi ambient aquest 5 de juny. Recordem que Populars, liberals i socialistes al Parlament europeu s’han venut als interessos del lobbys contradint els missatges “verds” a que darrerament ens tenen acostumats. Ara més que mai els treballadors i els ecologistes han d’anar plegats contra els que volen d’una tacada eliminar les lleis ambientals que protegeixen Europa.

Pactes per a governar els ajuntaments? Ni en tots els casos ni amb qualsevol condició...

Els temps estan canviant, però aquests son encara incipients, dependrà dels procediments i dels camins que es consolidaran o tornaran de nou els vells temps. A l’espera de dues eleccions més cal prendre decisions i a diferència d’altres cops, el paper de les direccions dels partits serà molt menor.

A nivell local veurem, ja estem veient, de tot, especialment en el pobles. No és novetat. Pesa molt el factor humà. En les ciutats, especialment les mitjanes, l’aparició de confluències trastoca allò previsible i més encara quan aquestes s’han quedat a mitges i han rivalitzat amb altres que també s’ho diuen. Quan parlo de poc previsible ho faig, fent esment al vell eix dreta-esquerra que encara gaudeix de bona salut i a l'eix nacional que no ha mort.

Per que avui la gran promesa és governar diferent, fins i tot fer de cavall de Troia, per a canviar el sistema. I això no es fàcil, gens ni mica, sense amplis consensos, en primer lloc dels que ho pretenen o al menys ho verbalitzen. Per que gestionar bé i honradament ja s’ha fet , del 1979 ençà hi ha hagut molts ajuntament dirigits per gent honrada que ha millorat sensiblement els serveis i el benestar de la gran majoria dels seus conciutadans.

Poques vergonyes i corruptes n’hi ha hagut, alguns han esta descoberts, altres no, de moment espero. Però gestionar en molts llocs s’ha fet bé, fins i tot amb plena crisi, però aquesta a posat en evidència les febleses del sistema i les seves insuficiències. Alguns ja ho deien, però el ciutadà es conformava amb la gestió, temorenc de pagar un preu massa alt , doncs tot canvi genera incerteses i períodes transitoris complexes.

Aquesta és la dicotomia que es trobaran moltes candidatures rupturistes. Per anar més enllà i complir el promès, de ben segur no tindran prou força soles i caldrà fer pactes. Aquest no és un problema nou. Si no en fan, de pactes, i resten a l’oposició el sistema pot guarir-se i d’ací quatre anys reiniciar-se. Si el fan segons amb qui, segons com, es poden diluir, o trencar-se, al evidenciar-se les contradiccions entre prometre i fer. Benvinguts a la política!

ICV davant del mirall. Pot deixar de ser un partit nacional?

Recordo pel testimoni directe d’alguns dels seus fundadors les dificultats per construir el PSUC coma partit independent i les moltes discussions que el tema nacional va comportar entre els negociadors. Des de la Federació catalana del PSOE, fins a un partit clarament independentista com el Partit Català Proletari, passant pel PCC agermanat amb el PCE i la Unió Socialista de Catalunya. Ho varen aconseguir i el lideratge de Joan Comorera, antic secretari de la USC, ho consolidà.

Han passat molts anys i les circumstàncies son diferents, però em sento més que incòmode quan els que haurien de ser els hereus d’aquest llegat a  ICV, malbaraten, sigui per timidesa, per ignorància o depassats per les circumstàncies, tot l’esforç i la coherència acumulades per generacions de lluitadores i lluitadors. Dins ICV hi ha un gran potencial, un ampli ventall de gent entregada en la lluita sindical, social i veïnal, però que avui no te, tenim, una direcció que afronti els reptes des d’un pla nacional.

S’implanta una estratègia més per omissió que per acció, on la confluència , especialment amb Podemos, sembla que farà surar el vaixell encallat en el sorral de la indecisió. La lectura positiva del que ha estat Barcelona en Comú, que comparteixo, al generalitzar-la, s’oblida la diversitat de Catalunya i que Barcelona i l’àrea metropolitana, no és el tot. Ens podem posar d’acord en que sense l’àrea metropolitana de Barcelona no s’entén Catalunya, però aquesta afirmació també serveix a l’inrevés.

Si no entenem això, ICV pot deixar de ser útil a bona part de les terres catalanes i un partit nacional no es pot construir ni mantenir aliè a la gent de bona part del seu territori. Una coalició, una confluència, pot ser local, però un partit ha de ser nacional. No es pot construir la política catalana amb les veus solament d’un radi d’acció que acaba en la darrera estació de metro, o en la darrera línia de rodalies de Barcelona.

Veig cada dia amb més preocupació aquests fets, però també em succeeix quelcom que no m’havia passat mai en els molt anys de la meva militància, cada dia em sento més distanciat, més esgotat i escèptic de poder fer quelcom per a canviar-ho. El meu darrer intent va trobar la indiferència de la majoria de la direcció, la recordo a les primeres files, quan intervenia en la darrera convenció, i una replica airada i vergonyosa del secretari general. Temps al temps, sempre ho havia pensat, però o no en tenim gaire, o jo no vull perdre més el temps!