El primer
cop que la vaig veure fou en les fotografies de l’enterrament dels seus
companys advocats d’Atocha, rodejada de desenes de milers de persones. Poc
després la federació universitària del PSUC, encara en la clandestinitat,
organitzarem un homenatge a les víctimes amb la seva presència. Una noia de
cabells llargs, faldilles amples i sarró penjant, una veu tranquil·la i
clara, la mateixa veu que els anys, avui, no han apagat.
Una ciutat
com Madrid té l’oportunitat de modificar sensiblement, en dins i en fora, la
percepció que hi tenim, llastrada pel diferents governs conservadors, d’un fals
“casticisme” prenyat de dreta extrema. Recordo l’època Tierno Galván,
cosmopolita i acollidora, oberta al diàleg i amiga de les altres ciutats. El
que era un vell record, difuminat per tants i tants anys de “gallardonisme i
esperanzisme”, ara pot reviscolar amb un nou govern progressista i obert.
La llibertat de pensament, la independència del partidisme, asseguren a Manuela Carmena un recolzament
més enllà dels que la van votar i prefigura un model que, sense perdre el caràcter
institucional, que tant bé coneix, obri portes i finestres per a perdre l’olor
a resclosit que han deixat els anteriors inquilins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada