Temps de canvis, veus de dones (1): Mònica Oltra.

Si no volem caure en els mateixos errors del passat , si les forces rupturistes han de governar ho han de fer amb l’hegemonia que dona encapçalar els governs. No és suficient però és imprescindible. El País Valencià que ha patit un dels saquejos més importants del s’han fet i desfet en aquets pell de brau, s’obre a un procés de regeneració. Els catalanistes i demòcrates que ens sentim agermanats per la cultura i els objectius comuns no podem restar indiferents.

A Catalunya, durant molt de temps,  a sobrat paternalisme i superioritat moral quan s’ha encarat la corrupció del país germà, masses lliçons s’han volgut donar quan teníem la teulada de vidre. I els valencians ens han donat la lliçó de desfer-se electoralment dels corruptors i corromputs. Nosaltres quan? Encarem un procés que ens ha de portar a la independència amb un enorme llast dels corruptors i corruptes confessos i no confessos que com les males herbes s’aferren en el procés per a no desaparèixer.

Des de sempre, he vist amb bons ulls Compromís i especialment a Mònica Oltra, uns per la tasca pacient i constant de teixir organització i propostes, l’altra per la seva valentia i capacitat de convèncer. Ara és l’hora, i es inacceptable que el vell aparell socialista es vulgui apropiar d’una victòria que no es seva.

Per tot això la presidència de la generalitat valenciana per a  Mònica Oltra no es personalisme ni rebequeria, és una garantia de canvi profund i no de recanvi, no pot repetir-se el que ells, el valencians, i nosaltres ja hem vist i patit portant-nos al camí del “no res més”. Una aliança es pot fer, i sovint és imprescindible, entre gent molt diferent, fins i tot amb passat discutible, però mai, mai, sense l’hegemonia que dona garanties de seguir un camí clar per aconseguir els objectius marcats. Si no hi ha canvi no serà responsabilitat dels que han lluitat per a aconseguir-lo, sinó d’aquells que el que volen, un cop i un altre, és el vell sistema de les velles poltrones.