Que pacti l’últim!

L’acceptació d’un referèndum a l’escocesa en un any desbloquejaria la possibilitat de formació de govern a Madrid. És un acord menys traumàtic que mantenir un President i un govern farcit de corrupció, però res fa pensar que es cerqui una solució d’aquesta mena. La melangia pel passat, la de les majories amb un toc de “peix al cove”, bloqueja els pactes perquè, de fet, mai n’hi han hagut, en aquests darrers trenta i cinc anys a Madrid, més enllà de petits acords que sempre concedia el partit dominant.

Un pacte és l’acord entre adversaris, fins i tot antagònics, en el que cada part assumeix elements del contrari. Els que hem participat en convenis entre capital i treball ho sabem bé. Aquells que han viscut en la confortabilitat de les majories amplies, ni ho saben, ni ho entenen. A més, sense confiança no hi ha pacte estable, si creus que enganyaràs al contrari, qui li aixecaràs la camissa, que un cop tinguis el govern faràs el que et doni la gana, aconseguiràs cremar el ponts per qualsevol acord posterior.

La via dels pactes és més que un acord puntual, és una forma d’entendre la política, es a dir que la gent, la ciutadania, es plural i cal governar amb respecte pels que discrepen amb tu i els teus. La democràcia, el ser demòcrates, no és un títol que es posi en una marca, és una pràctica, sovint apresa amb l'error i rectificació,  que et permet afrontar els reptes quotidians amb diàleg i fermesa.

Avui a Madrid els protagonistes pensen: que pacti l’altre! Que es desgasti i si pacte li retreure les seves incoherències! En el fons els hi fa por la responsabilitat d’assumir els reptes d’avui, d’entre ells el català. Per això, avui per avui, que pacti l’últim o terceres eleccions!

L’odi paralitza, la lluita allibera!

No crec en l’odi, ni tant sols canviant aquest de bàndol. No ha estat mai alliberador, ans al contrari, obnubila la nostra capacitat d’anàlisi i destrueix els matisos inherents en tota construcció humana. El sectarisme i la superioritat moral, sovint, són el refugi dels miserables, dels ressentits, d'aquells que creuen que no se’ls valora com es mereixen. Una esquerra alliberadora, s’ha de desempallegar d’aquestes rèmores si vol hegemonitzar un procés clar de transformació. Avui a Catalunya estem vivint profunds canvis que provoquen transformacions i mutacions en el sistema de partits, desitjo de tot cor que s’aprengui dels errors i foragitem rancúnies paralitzants.

Els totalitarismes han estat una greu malaltia en la història del segle XX i continuen sent un enorme perill el segle XXI. Soc d’una generació que va viure les acaballes del franquisme, però que no hem superat les seves conseqüències. Fins i tot els que l’hem rebutjat i/o hem tingut un entorn contrari, hem patit l’empobriment intel·lectual que va generar. No és estrany, doncs, que les noves generacions, demanin-exigeixin, un marc nou on refer les formes de la política. I que els no tant joves s’hi hagin afegit.

A Catalunya ho estem vivint amb especial intensitat. Es cert que encara hi ha qui enyora la lluita contra CiU, com abans es deia que contra Franco vivíem millor. Però la realitat va per un altre cantó. La refundació/mutació de convergència en PDC, aquest cap de setmana, va en aquesta direcció de canvi irreversible, malgrat que en la xarxa es repeteixi fins al cansament, per part de determinats ex-combatents, les rebregades cites lampedusianes habituals. ERC ho ha patit i ho ha digerit, es troba preparada pel canvi. Els Comuns, confluents o unificats en el futur,  ho tenen pendent i caldrà estar amatents a la seva evolució.

Si l’odi paralitza, la lluita allibera. Tenim per davant una revolució que solament se’ns dona excepcionalment en la història dels pobles. Hem avançat molt els darrers sis anys i alhora que transformem, el moviment ens transforma. Espero que al independitzar-nos com a nació, foragitem també els mals usos del passat.

Afirmacions i records en començar la legislatura

El 19 es constituiran les cambres, Congrés i Senat, i els electes tenim temps fins el dia abans per a portar les credencials i assumir la condició de diputat o senador. A proposta de Joan Tardà hem decidit anar-hi col·lectivament el 18 de juliol. Els 21 diputats i Senadors sortits a les llistes d’ERC, volem retre homenatge als electes republicans i antifeixistes que patiren exili o foren assassinats pels facciosos. La intolerància i la incapacitat de diàleg es manté en els nets i netes dels que guanyaren una guerra cruenta i mantingueren una dictadura sagnant fins al seu darrer dia.

Després de dues eleccions comença a sonar a Madrid el que semblava quelcom impossible, unes terceres eleccions. El franquisme sociològic contamina de manera transversal bona part dels partits espanyols i la manera de fer de la partitocràcia, consolidada després de la transició, fa del diàleg gairebé una quimera. La passivitat de Rajoy entre eleccions i eleccions te ara, com a torna, que gairebé ningú estigui disposat a un acord amb ell.

Uns i altres necessitarien 22 diputats catalans i bascos, però el seu nacionalisme excloent, el de l’Espanya eterna, ho fa impossible, ai si uns o altres pactessin! les trompetes de la unitat d’Espanya sonarien atordidores. Imaginem-nos que no ens haguéssim presentat a eleccions, avui hi hauria majoria d’uns o altres i encara dirien que ens representen als catalans!

Com les terceres eleccions no es poden descartar, torno al Congrés en mode “provisional”, de fet ja sabia que hi anava per no pas massa temps. Ara bé, tampoc pensava que per tant poc i a terminis...Nosaltres a lo nostre i preparant un nou curs, que ha de ser el definitiu!

A pocs dies del 18 de juliol!

Resten pocs dies per als 80 anys –em nego a parlar de commemoració- del començament de la pitjor guerra d’extermini que hi ha hagut a Espanya i una de les pitjors a Europa. Començà el 18 de juliol de 1936  i de fet va anar més enllà de la seva fi, l’1 d’abril de 1939, quan les darreres tropes republicanes es rendiren. Em ve al cap les històries que escoltava de petit d’en Benet Bou, “el tio Benito”, germà petit de la meva avia, al front d’Aragó i després de la guerra, als anys quaranta, presoner-esclau, en la primera fase de construcció de l’anomenat  “valle de los caídos”. "Els nostres caps mai vas ser presoners. Al sortir el nostre anhel de llibertat és encara més fort", em deia. Amb aquestes arrels no hem perdut els orígens, aquest és el secret de la nostra persistència, de la nostra força!

El “tio Benito”, nineta dels ulls de la meva àvia, amb els pulmons destrossats per les llargues i dures jornades de treball en el “Mathaussen mesetari” del “valle de los caidos”. Amb els dits groguencs per liar cigarretes, em posava a la seva falda i m’explicava els seus viatges com a mariner amb 14 anys, com va entrar a treballar a la Telefònica –en aquells temps una companyia americana- de la ma del meu avi, com s’afilia al PSUC, poc després de la seva fundació, conservant, però, el carnet de la CNT. Dies lliures, bons i amargs alhora.

Dies de llibertat i de lluita, però també terribles, com quan pistola en ma va tenir que defensar al meu avi, responsable de la telefònica a Barcelona i afiliat a ERC, el 1937, d’un escamot de la FAI que el volia afusellar! Temps, en que sortia el millor i el pitjor de les persones. El meu avi mai va deixar el seu lloc de treball, solament el va perdre al ser “depurat” per un tribunal franquista. Va morir abans que Franco i l’enterràrem amb una petita estelada que havia guardat, molt i molt amagada, anys i panys.

Aquest dies os faré arribar des d’aquest bloc els meus comentaris al voltant d’aquesta data i les seves conseqüències, dels dies d’esperança i honor, de ferro i terror. Sense la memòria dels que lluitaren, patiren i, molts, deixaren la pell, res del que som existiria.

Rajoy i les veus de l’independentisme republicà.

De l’entrevista d’avui amb en Rajoy no n’esperem pas res. ERC fa del reconeixement del dret a l’autodeterminació quelcom irrenunciable i és el partit que te la independència de Catalunya com un dels eixos bàsics que conformen el seu programa polític. Ara bé, l’entrevista te quelcom de significatiu pel fet de reconèixer com interlocutor una força a les seves antípodes. Direm el que no vol escoltar, que Catalunya serà lliure, malgrat tot els seus esforços, clavegueres incloses. No n'esperem res, però hem de ser a tot i per tot.

Soc conscient del paper que ens ha tocat, gràcies a la confiança de molts catalans, fins i tot d’una part de l’electorat que no volia votar a les espanyoles i ho han fet per primer i darrer cop. Cert que no es pot assegurar que no hi hagin unes terceres eleccions, demostració de la impotència dels partits espanyols, i que tinguem de renovar el contracte fins que desconnectem definitivament. Però tot fa pensar en algun acord in extremis per a mantenir el sistema.

La pilota, però, està a la nostra teulada, a Catalunya. Insisteixo és a casa nostra que caldrà continuar movent fitxa, sabent que les clavegueres i l’edifici de l’estat remourà cel i terra per a derrotar-nos. Tenim un any, més o menys. Confio amb Carles Puigdemont i Oriol Junqueras per a pilotar aquest viatge, menys en alguns de la tripulació, però sempre tota aliança heterogènia te aquests perills.

Seria bo la confluència amb els autodeterministes, però l’espera no ens pot paralitzar. Quan es produeixi la confrontació pura i dura, quan la desconnexió ens permeti RUI/DUI, veurem l’ordre en el seu moment per a que no alteri el producte, no hi valdrà cap mena de neutralitat, aleshores serem tots els que  hi estem realment.

Les Corts: del XIX al XXI.

Un xic avorrit per tants anàlisis justificatius del tipus... “m’ha passat el que ha passat però la culpa es d’altri”, he deixat fluir el cap de setmana rellegint alguns dels llibres d'història del segle XIX espanyol que tinc per casa. Segur que més d’un pensa que hauria estat més be vaguejant a la platja, no ho nego, però, amb els anys, en els moments de lleure, defujo de les aglomeracions i cerco una intimitat confortable.

Si penseu que ara os faré un resum de les lectures, aneu errats. Ni els segle XIX espanyol es pot resumir en quatre paràgrafs, ni la meva intenció al rellegir era aquesta. Més aviat cercava una certa ambientació del que hem tornaré a trobar al Congrés, un cop em donin la credencial i comencem la XII legislatura.

De fet al passejar pels corredors del  palau de les Corts, de l'edifici vell, carregats de quadres de prohoms, de polítics il·lustres, més d’un cop he tingut que forçar la memòria per esbrinar qui eren i què havien fet. Més enllà dels més coneguts, la història parlamentaria espanyola dona per més. Especialment en la Primera Restauració des del 1876 fins a la dictadura de Primo de Rivera, el parlamentarisme fou intens, la democràcia no tant.

Especialment quan els règims entren en crisi, a partir de 1898, o ara, els Parlaments poden jugar un paper més actiu. El tornisme dels dos grans partits entren en crisi, els governs no tenen majoria estable i els diputat sovint afermats per la disciplina en períodes d’estabilitat, recuperen o estrenen la paraula. Es cert que el meu cap està, en bona part, a Catalunya, amatent a l’acció que es generi en el nostre Parlament, però, també, vull mantenir el millor esforç, actiu, en un Congrés, majoritàriament hostil, però en el que aliats i adversaris dignes, també es troben.

Lluitar avui pel demà

Entenc -però no ho comparteixo- a la gent que s’aparta de la política, que la veu com quelcom aliè a la seva vida. La conversió del ciutadà en client l’aparta del necessari compromís polític. La virtut del procés sobiranista ha estat en empoderar a la ciutadania com a protagonista d’un canvi sentit i pensat com a profundament democràtic. La cotilla d’unes institucions autonòmiques amb competències i mitjans insuficients posa en qüestió els temps d’aquest procés i fa necessari implementar més velocitat si no volem que les contradiccions internes i les necessitats urgents dels més vulnerables el col·lapsin.

Per això és cada dia més incomprensible que alguns d’aquells que volen profundes transformacions socials posin pals a les rodes fent d’oposició a tot, aliats amb els que no volen cap mena de canvi, tot esperant el fracàs del procés. No veuen que sobre les seves cendres no hi haurà canvi social, que ja vàrem copsar el límits i insuficiències del model autonòmic en els tripartits i al no cobrir les expectatives en fórem foragitats pels electors?

Si s’encaparren ho farem sense ells, però tot seria més fàcil amb la seva col·laboració. Tots aquells que han donat suport a l’esperança de que Podemos podria fer el canvi a Espanya, fracassat aquest, no han de caure en la passivitat o en disparar a qui tenen més a prop. De la mateixa manera que els que estem en el Congrés ens aliarem, com ho hem fet en la legislatura anterior, amb els sectors progressistes espanyols. Els que d’ací els hi donen suport ho haurien de fer amb nosaltres a Catalunya.

Hi ha moltes coses en el passat que poden servir per a separar-nos, però n’hi ha més, moltes més, al meu parer, que ens fan confluir en un dret a decidir, que avui per avui solament pot ser unilateral! Si podem construir una República catalana junts perquè hem d’esperar, no se sap quan ni a qui?