Ryanair, un problema que té solució

El culebrot de Rayanair continua i el paper de la Generalitat no pot rebre la nota d’aprovat. Alguns es fan creus del paper amenaçador i extorsionista d’aquesta companyia com si fos una cosa nova i sobrevinguda. Estem parlant d’un model de companyia de baix cost on Rayanair és el seu exponent màxim que viu d’aprofitar els punts foscos de la legislació comunitària en matèria de transport aeri i de competència per a fer negoci.

Per què aquesta companyia no treballa en el grans aeroports? La resposta és clara, no podria fer el negoci que fa, ara bé, l’excepció és Barcelona des de fa poc. Aquets aeroport és gran en superfície però no en connexions aèries, a l'obrir les portes amb taxes baixes a aquesta companyia ha trencat el model aeroportuari de Catalunya, i com a conseqüència cau primer Reus i posem a remullar la barba a Girona.

Hi ha una solució, que surti aquesta companyia de Barcelona, segur que les negociacions es flexibilitzaran. El mètode ja el coneix en Duran: “peix al cove”. La propera negociació amb el govern agònic de Madrid que tregui el tema.

Clar que pot ser que a CiU a Barcelona ja li vagi bé el que hi ha...

El Trueta no es ven!

Abans d'ahir vàrem ser testimonis d'un episodi de la vella política de “peix al cove”: tu em dones quelcom a canvi d’un altre que t’interessi. La Comissió de Treball del Congrés dels Diputats va aprovar dilluns la reforma de les pensions impulsada pel govern Zapatero, que inclou l'augment progressiu de l'edat de jubilació fins als 67 anys. El suport de CiU va ser decisiu per a l'aprovació d'aquesta reforma, i el que han obtingut a canvi és la titularitat de set hospitals catalans, inclòs el Josep Trueta.

Ara, una de les opcions que té la Generalitat és vendre's els edificis, llogar-los per continuar-los utilitzant i guardar una opció de recompra de cara al futur. Els diners d'aquesta operació es podrien destinar a reduir el dèficit, seguint l’exemple de Groucho Marx en la pel·lícula “els germans Marx a l’Oest” on al crit de “més fusta!” cremen tots el vagons del tren per fer que funcioni la locomotora.

Aquest govern i el cor d’empreses mediàtiques que li fa de “palmeros” ha de saber que tot té un límit i ací i ara, a Girona, no acceptarem un joc de mans que ens deixi sense el nou Trueta amb l’excusa de diners a la caixa per eixugar un deute que pot aprimar-se per altres mitjans.

Que resti de moment ací, avís per a navegants!

Quatre ratlles sobre el pressupost de la Generalitat 2011

La proposta de pressupost que ha presentat el Govern de Convergència i Unió per al 2011 es basa en una forta reducció de la despesa no financera, bàsicament en les inversions (un 42% menys en les inversions directes i un 28,9% en les transferències de capital) i en els despeses de caràcter social, salut (7%), educació (8%) i serveis socials (11%). L’ajustament de la despesa pública abasta a d’altres funcions, algunes amb xifres de reducció molt més significatives, però que, en relació al seu pes dins del pressupost, no tenen la importància de les abans esmentades.

L’esforç de l’ajustament es trasllada en bona part al pagament del deute i a l’amortització d’una part d’aquest. Cal dir que en termes relatius l’increment de la despesa financera ens interessos no és més que una part petita de l’ajustament, que solament impressiona en termes de percentatge. Qui, com jo, ha viscut els anys setanta i vuitanta sap que avui gaudim encara d’un interès car, però suportable.  

Les xifres globals son una reducció del 10% en la despesa no financera , un incremento d’aquesta del 105% i globalment un lleu increment del 0.3%. S’ha de tenir en compte que el gran increment de la despesa financera es deu a l’amortització del deute, que més que duplica la xifra de l’any anterior. Cal insistir en que, si bé els interessos del deute són un concepte rígid, l’amortització del deute es una elecció política. Si enguany aquest factor es tan prioritari per el govern això es tradueix en la forta reducció de la inversió i la despesa social.

La visió que te el nou govern dels ingressos es en canvi totalment diferent. L’ajustament recomanat per la UE no exigeix que sigui la despesa exclusivament la que assumeixi la totalitat de l’esforç. La proposta de CIU, d’acord amb la perspectiva neoliberal, exclou la gestió dels ingressos com un element bàsic de l’ajustament. Cal insistir que  tant Espanya com Catalunya, tenen un ampli marge en relació a la pressió fiscal, al desequilibri en la distribució de las carregues fiscals entre els sectors de població, la gran bossa del frau fiscal i, finalment, en relació a la aparició de noves figures que recollint ingressos d’activitats que en altres CCAA o a la UE son habituals.

Aquest es, certament, una opció ideològica sense base fefaent de èxit a cap lloc.

Reflexions a la llum de la fi d’un cicle

Fi de curs a l’institut, tancar temes i resoldre el dia a dia a l’ajuntament, rebre visites i anar a algunes associacions que m’han demanat unes paraules de comiat m’han ocupat bona part de la jornada. També, els que em seguiu pel bloc o el facebok ho heu llegit, reflexionar sobre les esquerres, la seva necessària renovació i com el moviment dels indignats posa de relleu les nostres mancances.

Després de la patacada del 22M molta gent m’ha comentat que no havia d’estar tant preocupat, que en comparació amb els altres dos partits amb el que havíem compartit govern havíem sortit prou bé. Probablement aquests comentaris, fets amb tota la millor intenció, obvien que els partits són instruments per a fer polítiques, és a dir, administrar i respondre els reptes, vells i nous, de la nostra comunitat. I que sovint l'heterogeneïtat i complexitat de la societat necessiten de coalicions i aliances per a governar amb ampli consens. La pervivència del cabdillisme és una rèmora històrica de la debilitat democràtica en la història del nostre país i del veí.

Al retirar-nos vots la ciutadania ens ha dit que no anàvem bé, que esperaven més de nosaltres, més enllà d’encerts en una o altre política. Globalment han considerat que havíem de donar un pas enrere. Parlant amb electors alguns em deien que pot ser s’han equivocat. Jo crec que no. Se’ns ha d’exigir i hem d’acceptar aqueta exigència en uns moments  en que molts estant patint molt.

Ahir, tot fent un dinar a Sant Esteve de Llémena, en una zona de picnic esplèndida, vaig veure un altre dinar d’aniversari d’una noia que aplegava setanta persones o més, de 30 a 40 anys amb molt nens petits. A no pocs els coneixia. Em va venir al cap al contemplar-ho que aquest grup exemplificava una generació preparada i amb valors democràtics que ha de prendre el relleu en la direcció política dels pobles i ciutats del nostre país.

La política d’esquerres no ha de ser cosa de polítics sinó de ciutadanes i ciutadans que “fan política” , que tenen la seva feina i la seva família.

Canviar les formes de fer política per lluitar contra els que debiliten la democràcia

Caldrà esperar uns anys per aconseguir llegir alguna cosa que realment expliqui el que va passar en aquests llargs dies en què la veritat del que succeïa la matisaven homes bons com Arcadi Oliveres a qui fins i tot se'l amenaçava de portar-lo a la presó. Ja sabem que un conseller d'Interior no acostuma a gaudir de gaire popularitat, però tampoc no pot portar les seves prerrogatives al límit de l'amenaça als que no pensen com ell.

Els reprovables incidents davant el Parlament de Catalunya no poden obviar el qüestionament que els indignats han plantejat a les institucions polítiques  L'agressivitat i la violència no només són actes condemnables, també són estúpids, perquè deslegitimen una protesta i un debat de gran envergadura. Cal aïllar uns quants energúmens i prendre's seriosament un moviment explícitament no-violent. Començant per investigar què va passar exactament davant del Parlament. 

Després de les acampades, el moviment continua amb altres formes. Els indignats són apartidistes, no pas apolítics. És un moviment polític per mirar de transformar les formes de representació i decisió. Però què proposen exactament?

Si hi ha un acord central en un moviment tan divers és que les persones es representen a si mateixes, d'aquí la importància de les assemblees i de les comissions de treball. Un sistema tan descentralitzat i plural de deliberació i decisió pot funcionar gràcies a dues condicions clau: el respecte i la tolerància. D'altra banda, sempre hi ha les xarxes d'internet com a estructura de suport i de comunicació. Ara bé, seria un error despreciar les institucions i aquells que legítimament han estat votats. Caldria obrir ponts perquè ni tots el polítics són iguals ni totes les polítiques són el mateix. 

Certament, és molt difícil fer política en la conjuntura actual. La política és cada cop més impotent davant els mercats. I el poder polític, que segueix sent local i nacional i que ni tan sols aconsegueix formar estructures supranacionals de governabilitat que siguin eficients, és cada cop més dèbil. Per això cal un debat obert sense sectarismes dels que volem canviar aquesta situació.

Fins a l'1 de juliol, cal més intensitat en les negociacions i el traspàs de govern a Girona

Van passant els dies des de que es va ajornar la pressa de possessió del nou consistori de l’11 de juny a l’1 de juliol. La feina no ha minvat i cada dia he passat pel meu -encara- despatx per tirar endavant les tasques que em corresponen. La feina d’un ajuntament te la particularitat de que quan més fas més en tens. Veig gairebé diàriament a la majoria dels regidors del fins ara govern de la ciutat assumint les seves tasques. La ciutat no s’ha paralitzat per manca de dedicació dels fins l’1 responsables municipals.

Si que és veritat que pensava que tindria més feina a dos nivells més que no s’ha complert.

Com a cap del meu grup no s’ha produït cap negociació del nou cartipàs en 12 dies, he preguntat als altres grups de la futura oposició i la resposta és la mateixa. Ens varem assabentar per la premsa de l’organigrama i a les queixes  del procediment també per la premsa se’ns va contestar que ja en parlaríem.

En l’exercici de les meves responsabilitats he anat fent traspàs als futurs regidors que em confirmaren personalment les seves funcions, les que la premsa havia citat. Una reunió cordial i intensa.

És veritat que cadascú te la seva manera de ser i de fer, però en moments com els que vivim la rapidesa i la intensitat per assegurar la millor governança és al meu parer el millor camí.

Els vents conservadors que bufen a Europa posen en perill la cohesió social

La sociologia designa la cohesió social com el grau de consens dels membres d’un grup social en la percepció de pertinença a un projecte o situació comuna. És una mesura de la quantitat i qualitat de la interacció social dins el grup.

És evident que la cohesió social depèn de múltiples factors: econòmics, socials, polítics, culturals... però, al meu parer, crec que té dos aspectes bàsics: garanties per accedir a una renda (element clau per a l’autonomia en la satisfacció de les necessitats bàsiques) i garanties per accedir a un estatus (reconeixement social, dret a expressar-se, significació social envers els altres...).

En termes generals, entenem també que la cohesió social es genera a partir de la reducció de desigualtats, de l’equilibri en la diversitat, establint vincles entre els ciutadans i el seu entorn.

Quan els anomenats mercats dicten unes polítiques basades en la reducció de la despesa, furtant la contribució dels més rics en els ingressos, retallen els mecanismes dels quals ens hem dotat per defensar-nos dels aspectes més depredadors del capitalisme i estripen de fet els mecanismes igualitaris i compensatoris aconseguit ens molts anys de lluites.

Una societat cohesionada té vies i capacitats per resoldre els seus conflictes i gaudeix d’un bon nivell de convivència. Els seus membres se senten que formen part de la comunitat.

Però no ens volen ciutadans: en volen súbdits.