Enuig i valor; enuig en veure com són les coses i valor per no permetre que segueixin així.

Aquest dies de Nadal, els darrers dies de l’any sempre m’embranco en reflexions, faig un repàs de l’any, de dubtes i esperances, de cops i patacades, d’anhels i decepcions.  En contrast amb la felicitat d’estar amb la gent que estimo, la incertesa del futur em fa pensar. I és al nostre interior, on nien els somnis, hi ha la música, la clau de l'equilibri i la llavor de la creació. Buscar el camí fins en aquest centre és la nostra tasca al llarg de la vida. 

Tinc experimentat que els nostres moments de més lucidesa solen tenir lloc quan ens sentim profundament incòmodes, infeliços o insatisfets. A més, un refredat mal curat m’ha deixat a casa tancat.  I en aquest moments, empesos per la nostra insatisfacció, és quan sortim al camí fressat i comencem a explorar diferents maneres de fer una cosa o respostes més segures. L’esperança té dos cares: es diuen enuig i valor; enuig en veure com són les coses i valor per no permetre que segueixin així. 

Cada cop tinc més clar que no es tant sols mirant el passat que es pot conèixer el present, per això com historiador no em puc tancar a l’acadèmia.  Si vull conèixer el passat he de mirar el present, doncs n’és el seu resultat. Si vull conèixer el futur he de mirar el present, doncs n’és la seva causa. I si vull viure, he de viure el present, doncs és el resultat i la causa de tot allò que som i fem!

Que passeu, que passem, un bon cap d’any 2013 i comencem bé el 2014, i com deia Martí Pol, “ el que compta és l’esforç de cada dia compartint tenaçment amb els qui creuen que cada gest eixampla l’esperança, que cap dia no es perd per als qui lluiten. “

2014. Contra la destrucció de l’estat del benestar. Temps de rebel·lia i creativitat.

No fa pas gaire no pas pocs pensàvem que l’estat del benestar era una conquesta permanent a la que la resta de països que no el tenien s’anirien incorporant progressivament. No ens adonàvem que teníem a les portes els seus decontructors, que el veien com un parèntesi que s’havia de cloure.

Es cert, ha estat històricament una construcció recent, una alternativa a la por que feia l’altre bloc, el soviètic, el seu somni, més que la seva realitat, però es que els somnis son poderosos. Calia oposar-li una nova modernitat en clau sociopolítica. A partir dels anys 50, l’accés a l’educació, la sanitat, les pensions, l’habitatge, el transport...en tant que drets de la ciutadania, i no en funció de la renda de cadascú. Els drets laborals. A partir de 1969, aquets pacte social s’obre i s’amplia cap a les dimensions de gènere, la diversitat cultural, l’orientació sexual...cap els drets civils emergents.

No tot son flors i violes, el capitalisme, el patriarcat i la depredació del medi resulten incompatibles amb l’ampliació dels drets socials, la sostenibilitat i la democràcia. Però amb molta lluita s’assoleixen equilibris, sovint precaris, però que esdevenen espais d’igualtat social i autonomia personal sense precedents històrics.

Aquest es un pacte que s’ha trencat, els rics volen els privilegis perduts  a costa de posar el rellotge cinquanta anys enrere. S’ho estan carregant, aprofitant la crisi, si, la que han generat ells mateixos. La crisi com excusa per a desmuntar-ho tot. Amb la UE de les retallades, la cobdícia com a palanca, en contradicció amb la Europa de la ciutadania i dels pobles.

Des de la dignitat de la lluita al carrer, des de l’articulació de noves polítiques per assolir una nova hegemonia europea. El 2014 serà temps de lluita social i generositat política, per a fer possible els somnis on projectes de vida siguin possibles en peu d’igualtat.  Es temps de rebel·lia i creativitat.

Els hereus del franquisme, disfressats de liberals, es volen carregar els ajuntaments!

Des de l’ajuntament estant te’n adones de les necessitats d’una ciutat, de la seva gent i veus les possibilitats que els govern municipal te i les limitacions que les lleis li atorguen. Som una ciutat dins un estat de mentalitat profundament centralista, les autonomies han estat un vernís per amagar la profunda desconfiança amb les nacionalitats que han estat expulsades històricament de la construcció de l’estat liberal, però també es un estat que desconfia dels ajuntaments.

Tots els canvis revolucionaris a l’estat espanyol s’han covat als ajuntaments, les dos repúbliques tingueren en els ajuntaments el seu cor, vet ací que la casta dirigent de la que l’actual en sons els marmessors, sempre que ha pogut, els ha tingut collats i dirigits per dalt i quan no ha pogut els ha escanyat econòmicament. L’actual govern en aquesta fuga constant cap al passat te ara posat els ulls en els ajuntaments.

Mai en tant poc temps s’havia fet tant de mal a tanta gent. Es com una creuada, una destrucció sistemàtica de les bases del feble estat democràtic. En aquets tercer any triomfal s’afanyen a desmuntar drets i institucions, desmuntar el poder local és deconstruir una bona part de l’estat del benestar, del blindatge de la política de proximitat.

El que més mal em sap d’aquest despropòsit es el desmantellament dels serveis socials municipals. Aquest dependran de les comunitats autònomes el grans i els mitjans i petits de les diputacions. Es la renuncia de l’estat, com en altres temes, a seguir el camí europeu, i retornar al model caciquil del segle XIX. Per a la ciutadania una retallada de serveis, com deixa clar en el pla pressupostari del 2014 compromès amb Europa, 3.282 milions d’euros menys solament en el 2014 i 2015. Quan durarà aquest hivern?

Winter is coming!

Amb quin sectarisme, amb quines ganes de revenja, amb quin odi de casta, de “cristianos viejos”, ens castiga la dreta extrema més reaccionària d’Europa. Parapetada a les institucions, amb una còmoda majoria a les dues cambres, ens porta sense que li tremoli el pols al terrible hivern al que ens havia castigat el Franquisme.

No en tenen prou amb nadar entre la corrupció, en viure del saqueig de les administracions, d’afavorir els amics per que favors amb favors es paguen, de desmantellar els serveis públics, de precaritzar les condicions de treball, de radicalitzar les tensions amb Catalunya amb la seva sordesa i prepotència...no, no en tenen prou!

En una fuga endavant, fent una pilota amb totes les seves errades econòmiques, les embolcallen del més genuí i assilvestrat reaccionarisme. Com si els tres darrers segles no haguessin succeït, fent abstracció de la il·lustració i del liberalisme del que tant es venten, cerquen un electorat extrem que viu encara presoner de les mentides del franquisme, del NODO i de la conferència episcopal.

Deixeu en pau a les dones! Deixeu de ficar-se amb la concepció i en la maternitat, vosaltres que deixeu a la infància sense protecció i a tantes mares en la misèria, sense feina i sense casa. Ninguna tria l’avortament sense causa justificada, sense exercir el seu dret a decidir amb responsabilitat. Els que li neguen el dret i la converteixen en delinqüent son els mateixos que retallen serveis socials, educatius, sanitaris per a prevenir embarassos no desitjats.

Quin hivern més llarg! I el que ens espera! si no reaccionem, insubmissió i revolta democràtica, aquest és el camí.

Cauen les tanques, però no els responsables.

Entenc perfectament la satisfacció que ahir a la nit veïns i veïnes de la plaça d’Europa i per extensió de tot Sant Narcís tenien al fer desaparèixer unes tanques que durant cinc anys han trencat la vida natural del barri i han perjudicat sensiblement els comerciants. Però m’indigna que els responsables d’aquesta obra a mitges callin i no assumeixin les responsabilitats que els hi pertoquen. El temps diu que ho esborra tot, espero que no!

Recordo com si fos ahir tot el papanatisme sobre l’obra més importants del segle XX, el viatge a Madrid de tots els portaveus menys un, l’execució d’una obra sense exposició pública i sense resposta fonamentada de les al·legacions, els retardament constant en l’execució, la negativa a simultaniejar els dos túnels, la racaneria en qui pagaria l’enderroc del viaducte, les discussions per a fer en el consell de presidència, del govern de coalició del passat mandat, el seguiment de les obres.

Deixaré el maig del 2015 el meu lloc a l’Ajuntament amb un regust amarg, no haver pogut aconseguir en les eleccions una majoria suficient per a poder fer les coses d’una altra manera. No he pogut o no he sabut arribar a prou gent de la ciutat per a fer-los entendre que no era un problema de Sant Narcís sinó de tota la ciutat, que tenir una estació al mig del Parc Central no compensava els resultats negatius ecològics i socials, que el fet d’unes inversions tant a llarg termini posava en perill la seva execució...

S’ha d’aprendre dels errors, però es fa més difícil aquest exercici si els responsables no admeten que ho son i assumeixen la seva responsabilitat, ja veureu que no tardarem gaire, un cop la ferida estigui tancada, per a que el papanatisme faci de nou la seva cavalcada per la ciutat, un altre tema es vendrà com a nova cortina de fum, per a que sembli que tot canvia sense que res del que l’establishment necessita canviï.

D’ordenances i mocions

La geometria variable del govern actual aconsegueix l’aprovació definitiva de les ordenances 2014. Res de nou, PP i PSC els hi deixen molt fàcil i el govern va pel camí més senzill. L’any passat la mesa d’entitats, la CUP i nosaltres, ICV-EUiA, anàrem per un camí més complicat la progresivitat fiscal, s’havia de completar aquets 2014 amb els residus, no ha estat així, CiU que anava a contracor ho ha tingut més fàcil  tornant a una aliança més còmoda, la de tota la vida.

Ens hauria agradat un major protagonisme del moviment associatiu, el camí de l’any passat era innovador i interesant, partits i associacions compartint projecte a partir de la confiança i la independència. Un camí difícil però necessari si volem canviar les coses i no les cares dels regidors. El poder abdueix si al costat de la política que recerca el canvi democràtic no hi es la gent organitzada, en un marc dialèctic que ha de portar a uns síntesi transformadora.

Els companys de la CUP presentaren dues mocions de les que es viuen al carrer, l’afer de l’avi que el van fer baixar del tren amb el seu net i el tancament del canal 9, hi votàrem a favor. Però de nou els portaveus del PSC ens deixaren de pasta de moniato elucubrant sobre si eren temes gironins o no, si es presentaven de forma oportunista o no, per acabar abstenint-se. Em sap greu, una millor entesa seria possible si no convertissin cada tema en una lliçó de bones maneres, serà que això de ser cap de l’oposició marca caràcter? Em sembla més aviat un regal enverinat  que els impedeix accions més solides i coherents.

No vivim un bon temps per a l’acció municipal, la manca de finançament, la recentralització de competències, les incerteses nacionals, pesen com una llosa damunt dels electes i de la ciutadania. Però cal veure el futur amb ànims renovats, si mirem enrere,  quan ha sigut fàcil aconseguir els canvis desitjats? Bé, el proper Ple el 2014.

9N2014: Res serà igual, gairebé tot està per fer.

Res serà igual després del dijous passat. Una clara ruptura amb l’autonomisme que ha marcat el catalanisme majoritari des del seu naixement no és un fet menor. Que el procés hagi esta vertiginós del 2010 ençà explica que encara no pocs catalans dubtin i desitgin el canvi al mateix temps. Ho aconseguirem, ho deixaran fer? Son preguntes que repetidament la gent em fa i son prou significatives del que es sent i passa al carrer.

Més enllà de la gent que es mobilitza l’onze de setembre, que no es pas poca, resta un ampli nombre de ciutadanes i ciutadans que es mira encara com espectador uns esdeveniments que li provoquen incertesa. No volen majoritàriament la continuïtat del present, desitjarien un futur millor però han viscut acostumats a no decidir, a deixar-se portar per opcions que els hi deien el que volien escoltar, que tot era possible sense el seu esforç. La realitat pura i dura ha desacreditat aquests politics venedors de fum, però com a ciutadans no confien encara, els hi fa por, alternatives que els obliguen a definir-se, a ser protagonistes.

Tenir data i pregunta, que aquesta hagi triat el model arbre, que permet una doble definició progressiva ens hauria de permetre la pedagogia necessària per a integrar en el procés a aquest ampli sector. Que la direcció del PSC hagi fet una fuga endarrere i de possible protagonista passi a ser un llast per a donar la veu a la gent, no solament és una canallada per a molts dels qui fins ara els representava, és a més un error.

El que creiem en un independentisme integrador, els que no veiem a tothom que no pensi com nosaltres com un enemic, hem de deixar els ponts ben oberts per a que el travessin també aquells que avui crítics amb el statu quo, però, amb llaços sentimentals i familiars amb els pobles d’Espanya, volen donar un darrera oportunitat al diàleg. Recordeu que ens enfrontem al govern i als partits que a Espanya ens neguen els nostres drets, però no tenim res en contra dels ciutadans i ciutadanes, amb els que volem viure com a bons veïns.