És paradoxal que aquest mateix PP que dissenya i executa una política lingüística a València i a les illes, cercant el secessionisme lingüístic i sense cap escrúpol, menteixen i difamen sobre el model d’immersió de la nostra escola, va guanyant a Catalunya espais de centralitat i normalitat de la mà de CiU i del govern de la Generalitat.
Tant greu com l’afer del “Diccionario Biografico Español de la Real Academia de la Historia” és que la diferent denominació popular de la llengua, segons quin sigui el territori on es parla, es faci servir per dividir-la i donar cobertura al secessionisme, com passa en el cas de la Biblioteca Nacional de España i la Agencia Española del ISBN, que diferencien “valencià” i “català” (mentre que “castellà i “espanyol” són sinònims”. Aquesta línia s’extén a les webs oficials dels ministeris o de les empreses públiques o recentment privatitzades.
En aquesta diada de nou la defensa de la llengua esdevé una fita que marca un nou camí.
Però també caldrà que de nou el Catalanisme Popular s’enforteixi i sigui capaç de vertebrar una alternativa cap a la sobirania que el catalanisme conservador immers en els seus eterns dubtes entre la cartera i la bandera és incapaç de resoldre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada