 |
| Francesc Xavier Mena, Conseller d'Empresa i Ocupació. Foto: Diari Ara |
Venim d’una vella tradició que ve de l’era industrial en la que el treball té un paper clau en la nostra definició com a persones, però avui dia això és clarament incert per a la gran majoria de les persones. No solament l’atur està fent estralls sinó que la precarització impedeix a la gran majoria a consolidar-se en el que abans dèiem professió.
Jo he acabat fent allò que sempre vaig desitjar, ensenyar, i rebent-ne un salari. És cert que darrerament ha esdevingut una feina més exigent i socialment desagraïda, però la majoria no té tanta sort. Més enllà de la precarietat, bona part de les feines són ensopides: ni enriqueixen, ni mantenen.
Ara, però, torno a sentir una cantarella, que havia quedat en els llibres de text d’història, que considera la desocupació com una condició vergonyosa. Recorda els temps passats, el segle XIX que considerava vagos i delinqüents als parats i feien lleis contra ells.
Les patums ben retribuïdes s’afanyen a alliçonar als perceptors del PIRMI sobre la roïnesa moral de la dependència econòmica, la impropietat dels ajuts públics i les virtuts de pencar de valent. Potser ho haurien de provar ells mateixos!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada