Qui no vol un acord social?

Recordo els Pactes de la Moncloa que varen ser una peça clau en l'estabilització econòmica de finals dels anys setanta. Un acord previ de totes les forces polítiques, menys AP, la casa pairal de l’actual PP, assentaren les bases d’un acord entre  sindicats i patronal. La dreta econòmica, però, hi entrà incòmode i des d’aquell moment intentà desestabilitzar el govern de la UCD i el seu president.

L’actual situació és molt diferent, es deixa la iniciativa a patronal i sindicats, però es tutela des de dalt, per un govern amb majoria absoluta dels continuadors “d’Alianza Popular”. La CEOE sap que en darrer terme el govern serà jutge i part, favorable als seus interessos. Esperen ambdós el moment per anunciar la manca d’acord, acusar als sindicats d’intransigència i fer un decret en la línia més favorable a la dreta econòmica.

Els sindicats ho saben, per això no s’han aixecat de la taula i han avançat des dels punts de fàcil acord fins als punts de difícil entesa. És una estratègia negociadora que els que tenim experiència negociadora sabem que permet avançar i ha funcionat en el diàleg social. És cert que al final has d'abordar els afers amb més complicacions però si arribes a un clima de confiança l’acord es possible.

Després de bastir acords en la gestió de les mútues, el setge a l'absentisme i la solució extrajudicial dels conflictes laborals, i el pas dels festius al dilluns més proper, no s’ha avançat més perquè no hi ha confiança, o més ben dit la CEOE té més confiança en les ajudes de fora, del govern, que en la mesa de negociació.

Per això la CEOE ha elevat el llistó de les demandes incloent el seu cavall de batalla aquests darrers trenta anys: l'abaratiment general de l'acomiadament i la seva descausalització, és a dir: que es pugui acomiadar sense causa justificada.

Davant un nou decret hem de fer costat als sindicats i multiplicar les formes de lluita per impedir un enorme retrocés social.

Unitat i fermesa, ens faran falta els propers mesos.