Reforma o revolució!

Calen noves formes comunitàries en una societat que la crisi econòmica està esquinçant,   tenim necessitat de vertebrar una comunitat que no està acostumada al diàleg,  a compartir i a consensuar. Durant molt de temps s’ha venut un model  individualista basat en el triomf, la competència i preteses oportunitats per a tothom. Aquest canvi de paradigma, de l'individualisme al comunitarisme, és el veritable canvi necessari per a sortir de la crisi.

Perquè els temps que ara ens ha tocat viure les oportunitats per a molts són inexistents.  Podem restar amb els braços creuats els que encara gaudim de feina i estabilitat? No hem d’exigir un canvi  en  el model de governar la nostra comunitat?

Ara els mitjans de comunicació es fan ressò de cassos de corrupció que exemplifiquen una forma de viure per part d’alguns, és cert que són molts més dels que surten,  i exemplifiquen una forma d'entendre la vida des del món dels negocis i de la política, aquests darrers anys.Són els que volgudament han confós els afers públics amb els privats.  La cobdícia i l’abús dels càrrecs mitjançant les relacions privilegiades d’un determinat exercici del poder. Han tingut solament un objectiu: l’enriquiment personal i conseqüentment l’empobriment de la majoria...Són, al meu parer, l’escuma d’un model que encara alguns s’entesten en recuperar.

Però han tingut un gran aliat, una ideologia hegemònica que ens diu, per activa i per passiva, que el camí és enriquir-se, tant si val com, tant si val que el gat sia blanc o negre, el que cal és que caci ratolins, és a dir, que en caci a tots els altres.

La història ens ensenya que de les grans crisis se’n surt mitjançant la reforma o la revolució, que no em vinguin els defensors de l’actual sistema dient-me que aquesta darrera  és impossible, ells son hereus d’una revolució que transformà els vells principis dels privilegis per naixement pels actuals del predomini del diner. Sense la por a la revolució les classes dirigents, abans i ara, no han cedit mai res. És paradigmàtica l'actitud de les d’avui, que  segurs de que no hi ha perill,  s’aprofiten del xoc de la crisi per recuperar poder perdut.

Jo que ja tinc una edat, sempre m’he considerat un reformista, però la fatxenderia i sectarisme dels que es creuen per damunt del bé i del mal, dels que sacralitzen els seus beneficis per sobre dels drets del comú dels ciutadans, em fan arribar a la conclusió que si consideren que les úniques reformes possibles són les contrareformes, el que cal , el que caldrà, serà una revolució. Probablement molt diferent de les que hem viscut, però com totes les altres, modificarà els paradigmes que semblen inamovibles.

La història no té fi, sempre està en construcció. Quan més analitzo el passat, més inconsistent em semblen les certituds que el poder establert ens vol fer passar com inamovibles.

Sense reforma, revolució! I si no s’ho creuen, temps al temps!