Quan la mort et toca de prop, a una persona estimada. Quan aquesta mort arriba abans d’hora, de sobte, quan encara li queden tantes coses per viure, una pena, profunda, densa, em domina. És cert que ja tinc una edat i a aquestes alçades de l’existència, he viscut ja les suficients hores bones i dolentes com per començar a desar les coses al seu lloc. Tinc la sensació que tenir la mort a prop, em sembla, que començo a entendre més la vida.
Na Montse, la meva cunyada, ens ha deixat aquesta nit. La vaig conèixer abans de la meva dona, fent ambdós, primer de filosofia i lletres a la UAB. Franco no havia mort i la vida ens obria reptes i esperances. Es casà molt jove amb un home especial. Un fill i una filla, una feina que l’omplia i temps per als seus amics i la muntanya, sempre la muntanya.
Gaire res del que diuen que és important m’ho sembla. Ni l’èxit, ni el poder, ni el diner, més enllà del que és imprescindible per a viure amb dignitat, Ara en aquest moment de la vida, m’importa la tendresa dels que m’estimen i la joiosa companyia dels amics.
Vull mantenir l’esperit crític i la meva llibertat i si té un preu estic disposat a pagar-lo. Un moment de bellesa, l’alegria de gaudir del que et plau i commoure'm amb la injustícia per a moure’m per denunciar-la.
I plorar quan una persona estimada ens deixa, i seguir plorant quan quelcom s’ho mereixi i envellir sense amargar-me i quan em toqui anar-me’n, que algunes persones creguin que el meu pas per aquesta terra, aquest país que tant estimo, va valer la pena.
Em sembla, Montse, amiga meva, que la teva mort em fa entendre més bé la vida.
Els que hem tingut l'honor de coneixer-la no l'oblidarem. Gràcies Montse
ResponEliminaSusanna