dimarts, 1 de gener del 2013

2013. No demano res més: el pa i la sal en tots els ulls!



Comencem un nou any, desprès d’un 2012 ple de moments difícils però que també ens ha donat un bri d’esperança, les mobilitzacions contra les retallades, les vagues generals i la gran mobilització de l’11 de setembre. Sóc conscient que moltes de les nostres angoixes no comencen ni acaben a casa nostra, ni tan sols a Espanya, són conseqüència d’un sistema, el capitalista, que fa de l’agonia de molts, la sang dels seus beneficis.

Però quelcom està canviant, veig al costat del patiment un major interès per allò que és de tots, perquè el futur d’un es juga en la lluita de molts. Veig cada cop més gent preocupada per la política, cada cop més joves que es fan preguntes i surten de l’anonimat, és en aquest nou marc que ho veig més clar. Una nova manera d’entendre la democràcia, que respecti la representació però que no es conformi a delegar i esperar. Perquè l’espera ha estat massa llarga i del somni han sortit monstres.

Vull acabar aquest meu primer post de l’any nou amb uns versos, de Rosa Font, una de les millors poetesses catalanes i companya meva a l’institut, un luxe gaudir-ne de la seva companyia i de la seva obra. Uns versos que em commouen i que em faran moure un any més, perquè la meva Ìtaca és casa meva, el meu país, la meva gent i la vull lliure, desvetllada i feliç.

“No demano res més: sobrevolar el meu poble
 i veure els nens polsant violins de fang,
creuar el llindar de cada casa,
trobar el secret de cada llibre, renéixer en les paraules que han florit en el glaç.
No demano res més: el pa i la sal en tots els ulls,
la música en els dits dels peus,
els colors a les ungles del cor,

un matí lluminós a l’ombra de les mans"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada