Pablo Iglesias i David Fernández: Càlcul i amor no son compatibles!

Pablo Iglesias i David Fernandez, no conec personalment cap dels dos, al darrer solament l’he saludat un cop, dos persones i un destí? Ambdós parlen de les desigualtats, de la corrupció, de la crisi del sistema…molts punts en comú sembla. Ambdós amb una experiència compartida en la militància comunista de joves, joves; una mirada experta en el com i el que de la comunicació, deconstructors dels mètodes informatius del segle XXI. Tant a prop... i per què a mi em semblen tant allunyats?

En primer lloc observo dos actituds molt diferents en la gestió del lideratge i en la forma d’entendre l’acció col·lectiva. Un sembla cercar més l’admiració, l’arrenglerament acrític, l’adhesió organitzada, l’altre la complicitat del compartir un missatge en construcció, el protagonisme col·lectiu. Líder imprescindible versus lider catalitzador, facilitador de voluntats compartides. Dos estils o dos maneres de ser.

Segur, que heu notat pel que escric que m’agrada molt més l’estil David, que el model Pablo, no és, penso jo, una conclusió tancada i molt menys tenyida de partidisme, no comparteixo amb cap dels dos militància, sí la mateixa preocupació per a construir un mon millor. Probablement te molt que veure el que son i fan en el fet que viuen dos realitats polítiques molt diferents. A Catalunya ja fa temps que trencarem el bipartidisme, a Espanya encara es un tema pendent.

Ací han evolucionat els partits: CiU porta dins una crisi de llarg abast que la va minvant; s’ha produït un “Big Bang” en la família socialista; ERC ha renascut repetides vegades; transmutant el PSUC en ICV i EUiA; les CUP han esdevingut la CUP després d’una llarga trajectòria; ha sorgit ciudadanos i el PP és residual...l’aparició de Podem a Catalunya amplia però no monopolitza el canvi. Podemos a Espanya és la gran esperança blanca, única, personal i intransferible...Deu ni do les diferències en un lloc i un altre, no?

Per tot això entenc que el dret a decidir del poble català sigui per a Pablo un dret més. Per a nosaltres en canvi és la mare/pare de tots els nostres drets, els que volem exercir, tots, des de la llibertat i la sobirania. No ens és pas indiferent qui hi ha a l’altre cantó. Que li vagi bé a Pablo, millor interlocutor, espero, tindrem. Ara bé, nosaltres hem de sortir de la cançó de l'enfadós que canten fins al avorriment, Mas i Junqueras, cal renovació també!

Deia David Fernandez a la radio que càlcul i amor no son compatibles, una frase fantàstica que marca una tesis i una antítesi de com pots entendre o no la política...i la vida. Pot ser tindrem a Espanya a Pablo Iglesias com a president, millor que els que hem tingut fins ara, sens dubte. Qui millor com a interlocutor des de Catalunya que David Fernandez encapçalant un govern ampli sense imputats ni imputables? Si vols guanyar, si volem guanyar, audàcia, sempre audàcia! Ací queda.