Andalusia i Catalunya

Foto: EFE

El que succeeix a Andalusia no ens pot deixar indiferents als catalans, no solament perquè compartim el mateix estat -que ja és molt- sinó perquè molts catalans o hi han nascut o hi tenen parents, en aquest territori.

He tingut la sort en la meva vida de conèixer persones entranyables nascudes en aquelles terres, hi he compartit lluites i treballs i d’algunes he aprés molt. Estic vacunat de xenofòbia i de creure que uns pobles són millors que els altres. Però he aprés també que els pobles per col·laborar amb peu d’igualtat han de ser lliures.

Recordo 11s de setembre on hi havia més nascuts a Andalusia que als barris benestants de Barcelona o Girona. No he sabut trobar en les ressenyes biogràfiques de Mas, què feia en aquesta diada abans de la democràcia? i aquest fet marca caràcter, en un sentit o altre.

Els resultats electorals em donen esperances de que, assumint el PSOE els seus errors, un govern de coalició de les esquerres andaluses signifiqui el principi d’un camí per recuperar la credibilitat perduda i generi alternativa i confiança.

Mai el poble català i l’andalús han de ser enemics, caldrà lluitar contra els manipuladors que s’aprofiten del populisme per a dividir-nos.

Des de Catalunya estant hem de generar una esquerra nacional capaç de construir una alternativa a CiU, instal·lada en la retòrica nacionalista de cap de setmana i en el pragmatisme quotidià més dretà en les seves accions de govern. 

Convergència en el seu darrer congrés ens diu que demà tindrem estat propi, però que avui ens hem de conformar a què governin amb el PP. No hi veuen contradicció, perquè a diferència del poeta, per a ells, demà mai és ara.

Per a nosaltres ara és demà i una Catalunya lliure no la podem entendre com una sucursal del govern de Madrid ni tampoc dels mercats, ha de ser un país lliure de ciutadans lliures.