Cada cop és més paradoxal que els anomenats
lliberals en economia siguin presoners del dogma, que neguin per la via dels
fets allò que tant predicaven de la lliure iniciativa davant de l’autoritat de
l’estat.
Atrinxerats en els estats, dominant els ressorts
del poder, imposen polítiques d’austeritat amb retallades molt sensibles de les
despeses públiques, especialment de la despesa social , en transferències –com
pensions i ajudes a les famílies-,i en la despesa en serveis públics de l’estat
del benestar –com la sanitat, educació, serveis a la dependència, escoles
bressol, habitatge social, serveis socials i altres-, aquest dogma domina,
en tot el discurs i la pràctica política
del Consell Europeu, del Banc Central Europeu, del Fons Monetari Internacional
i de la majoria de governs de la UE, aquests darrers anys de crisi.
Aquestes retallades se’ns van presentar com a
necessàries per a recuperar la “confiança dels mercats financers”, frase que de
tant repetida ha perdut valor intimidador. Perquè si analitzem el cas més
proper, Catalunya, la desconfiança continua sense que arribem, malgrat les
brutals retallades, al dèficit que el govern s’havia proposat.
És significatiu que a més d’Espanya, també
Grècia i Portugal han estat, en la majoria del període posterior a la segona guerra mundial,
sota dictadures, i encara avui les forces conservadores dominin la vida
política i mediàtica. Al revés que el nord d’Europa, el món del treball és
dèbil i el capital (hegemonitzat pel capital financer) és fort.
Avui a casa nostra els dogmàtics continuen
garratibats, sols cal veure la darrera intervenció del conseller Mas Collell
baixant el cap en el Consell de Política Fiscal i Financera d’ahir, tot acceptant que Rajoy traslladi a les
autonomies i els ajuntaments bona part dels nous ajustos.
 |
| Font: Europa Press |
Com tot el que han fet no ha funcionat, em temo
que la següent agressió la tinguem en una major reducció dels salaris i el
“dogma” ho justificarà per a “estimular l’economia”. De nou un error es voldrà
solucionar amb un error més gros. Assumeixen erròniament que la manca de
creixement econòmic la causa els salaris “excessivament alts” (abans ho deien
de, segons ells, excessiva despesa pública). Amb aquest “dogma” els sous, mitjans i baixos evidentment,
s’hauran de reduir.
Que el problema més gran avui és de demanada com
a resultat de la disminució de les rendes del treball, això no importa als
dogmàtics. Prefereixen amagar les responsabilitats dels que ens han portat la
crisi i mantenir unes politiques que ens porten a una llarga recessió, mentre
ells en surtin ben parats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada