Com ser professor/a i no morir intentant-ho

Sempre he pensat que l’educació és un tresor que vas acumulant al llarg de la vida, però que les primeres passes, el que ara s’anomena l’educació reglada, és a dir l’escola, és fonamental.

Els dos actors principals són alumnes i docents, però l’ambient, és a dir l’entorn, i els mitjans, que ha de proveir l’administració, en són també peces claus. I els pares i mares? Sens dubte dels valors, límits, actituds, ells en són responsables.

Hem aconseguit en els darrers trenta anys arribar a un model imperfecte però que no té ni punt de comparació amb el que teníem al punt de partida. Malgrat les desigualtats de la doble xarxa, pública i privada, herència del franquisme. I ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí, com diu la cançó.

Font: directe.cat

Els núvols de la crisi, amb els seus efectes de classisme i segregació, d’economicisme mal entès, de sospita pel treball i veneració pel capital –ara sota el paraigües d’emprenedor, com si el treballador assalariat no ho fos d’emprenedor si fa la feina ben feta i aconsegueix l’objectiu proposat -, fa del professor/a un “funcionari” més, és a dir un privilegiat, segons ells, que cal posar en el bon camí de la “productivitat” i l’austeritat.

Les darreres decisions del govern de la Generalitat respecte tots els treballadors de la funció publica, retallant sous per tercera vegada, i les de la Consellera del ram empitjorant les condicions de treball, provoquen un profund desànim en el món de la docència i posen en perill els avenços aconseguits. L’escola catalana ha estat un instrument, sovint l’únic, per a integrar en el nostre país, en el pic de la bombolla, un allau de nouvinguts, dels que al “mercat” sols interessava la seva força de treball.

Molts dels que avui governen no han estat alumnes de l’escola pública i segueixen una dita molt nostrada “desprecien el que ignoren”.

Ha passat el temps de rondinar, continuem fent bé la nostra feina, no la fem per als que ens manen, malament, la fem per a la societat, i mobilitzem-nos i lluitem al costat dels altres treballadors, als fills dels quals eduquem. El dia 29 hem de treballar plegats, perquè fer vaga no és que no volem treballar, és que volem treballar però no en pitjors condicions.