 |
| Font: cadenaser.com |
La reacció de Madrid a la resolució del pacte fiscal aprovada al Parlament era previsible. Però m’ha sorprès per la virulència. La Moncloa no ha trigat ni vint-i-quatre hores a emetre aquest judici negatiu. M’esperava el rebuig del PP i del PSOE, però m’ha estranyat més l’oposició d’alguns representants d’IU, Valderas d’Andalusia.
L’excusa de la crisi ha estat l’argument més visible, Montoro deia “És possible que en aquest moment de la crisi algú pensi que hi ha sortida des de la seva soledat?"
Però darrera, hi ha una visió que converteix la desigualtat en solidaritat i la igualtat en el tracte com a desigualtat. No és un joc de paraules, forma part de l’ADN del centralisme de tota la vida. “Ens oposem a qualsevol pacte fiscal que suposi desigualtats entre els ciutadans d'Espanya”. Com deia el portaveu del govern andalús.
Em preocupa però tant o més la reacció del govern català traient importància a les declaracions del govern espanyol, “que ens diguin que no, ja s’empassaran el gripau com l’IVA”, l’inefable Felip Puig dixit.
Un govern en minoria, CiU, que fins ara s’ha recolzat amb el PP no serà capaç de tenir la fortalesa de tirar endavant una proposta d’aquesta magnitud. Ahir escrivia quins eren els tres escenaris, al meu parer, que apareixien davant del no de Madrid. Una lectora me'n va fer arribar un altre, “anar fent com si no passés res”, és a dir un escenari clàssic de CiU.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada