 |
| Font: flickr.com |
La resignació i el derrotisme es van instal·lant en la societat. És cert que tenim moviments que trenquen el conformisme i aporten alternatives i que sovint són injustament criminalitzats pels que ocupen el poder. Però encara avui la paciència és la nota dominant davant d’unes circumstàncies que molts veuen com a insuperables.
El que em preocupa més, però, és que aquesta, la resignació, s’instal·li entre els governants, i que pugui esdevenir la justificació de la impotència d’aquells que en el seu dia demanaren el poder per a fer possible que el poble decidís el seu destí. Sóc conscient que governar no és fàcil i més en temps de crisi, però ningú pot dir que això no se sabia al presentar-se a les eleccions.
Són molts els que milloren d’estatus si el partit del que formen part arriba al govern, hi ha una multitud de responsabilitats que el seu lloc depèn de la decisió de la direcció del partit i més enllà del projecte polític que es porta per a aplicar-lo des del govern, no són pocs els que acaben creient que el projecte acaba sent que ells governin... i tinguin càrrec.
Però ara els temps són molt més exigents, massa gent pateix perquè acceptin resignadament la ineficàcia de molts que tenen responsabilitats ben pagades. És cert que els poders econòmics ja els hi ha estat bé els polítics ineficaços i mal·leables. Mentre no els hi causin problemes i no es fiquin en els seus interessos, cap problema. Molts d’aquesta mena els hem tingut en els anys de la “bombolla” i ara, quan cal que actuïn, no saben què fer.
No es pot encapçalar un procés de canvi, si no t’ho creus o no et creus amb forces per aconseguir-ho. És més honest retornar al poble la decisió perquè decideixi amb el seu vot noves majories capaces d’engrescar i fer avançar un país que necessita lideratges sincers i programes que no es desvirtuïn al primer conflicte. La resignació és dolenta per a un poble, però és suïcida per a un govern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada