Una taula (pel dret a decidir) que era més aviat una tarima

Soc un professor que ja fa molt de temps vaig deixar la tarima, aquell esglaó que teníem al costat de la pisarra per deixar clar al alumnes qui era qui a l’aula. No m’ha donat mal resultat tenir una relació més propera i obrir-me a ensenyar a aprendre i no tant a pensar que l’educació es fa en una sola direcció el que ensenya, parla, i els que rep, i escolta.

Ahir assistint a la “taula ciutadana pel dret a decidir” em semblava tornar amb el túnel del temps a èpoques de tarima i lliçó magistral, o no tant magistral.   Diuen que l’hàbit no fa al monjo, però la costum al poder marca caràcter i es perd l’hàbit d’escoltar. Al meu parer, a més poder més distància amb el ciutadans, més cotxe oficial i més filtres per arribar a dialogar, si es que mai s’aconsegueix.

Valoro la feina feta, l’assistència en fou la prova i sens dubte en aquest resultat l’encert de l’alcalde Puigdemont de proposar a Joaquim Nadal per presidir la taula i te molt a veure. Però vaig tenir la impressió de estar en un partit ben organitzat, on el teu equip està en bones condicions i quan es el moment de marcar es xuta als núvols i no a la porta.

Les poques intervencions i propostes van ser esbandides pel president, amb el  sistema habitual dels que estan acostumats a la majoria absoluta de tota la vida, bones maneres i no acceptar res. Quim Nadal en estat pur!

Semblava que amb la foto n’hi havia prou, que importava més l’escenificació que els resultats i fins i tot que el resultat esperat era l’escenificació. Aquesta opinió em va venir al cap quan el president, Joaquim Nadal, comparava la reunió gironina amb la de Barcelona, “ ací, hi ha més empresaris i més PSC”. Doncs molt bé, això es tot?

Ens tornarem a veure quan el parlament decideixi la pregunta i el moment d’exercir el vot. Ens tornarem a fer una foto!