La figura
del defensor o síndic va néixer a Suècia fruit d’una societat democràtica
consolidada i després de dècades d’estat del benestar. Apareix com a
conseqüència d’un fet llargament observat de que la llei, al ser aplicada per
homes i dones, en la seva aplicació cas per cas pot se injusta i cal una
institució que així ho faci veure i proposi solucions a les administracions per
a solucionar-ho.
L’aplicació
a societats com la nostra en que sovint la justícia és lenta i feixuga i l’administració
burocràtica i arbitrària, encara semblava més necessària aquesta figura. Però
cal una cultura prèvia, democràtica, que sovint ens manca en cultures com la
nostra en que molts no es conformen amb la mediació, volen que se’ls hi doni la
raó, si i si.
El
defensor/a no és un tribunal, no te un paper executiu, recomana a altri que
canviï, que escolti, que respongui, però no pot obligar. És jutge sense jutjar
i fiscal sense acusar. En molts casos pot facilitar solucions, sobre tot si les
administracions que l’han creat son conseqüents i es senten obligats per les
seves resolucions.
Però pot
succeir i més en un país com el nostre, en que les institucions estan en crisi,
algunes administracions facin desaparèixer la figura per molesta, com ha passat
en alguns indrets de l’estat espanyol o que afectats per una injustícia li
reclamin a la figura més del que pot donar i la considerin inútil.
A Girona,
aquesta institució ha estat positiva, l’actual defensor ha fet una tasca extensa
i intensa, no ha satisfet a tothom, ha enfurismat a uns quants, demandants i
demandats, però ha tractat amb cura i honestedat cas per cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada