El fum de la “ciutat cremada” què amaga?

Aquest dies com a conseqüència del desallotjament de Can Vies m’he sentit interpel·lat pel posicionament d’uns i altres on, al meu parer, l’actuació policial i els contenidors cremats han amagat el fet més important, la mobilització popular contra una decisió municipal equivocada i injusta. Comparteixo quatre ratlles del que he rumiat.

Massa sovint caiem en el parany de situar-nos en un recolzament acrític d’un fet o d’un col·lectiu en funció de qui sigui l’enemic o adversari d’aquest, i quan menys matisat i més rotund millor, no sigui que passem com a massa conciliadors i per tant objectivament aliats de l’adversari. Caiem en una versió “pret a porter” del maniqueisme, que segons el nostre diccionari és l’actitud derivada de la convicció que totes les coses es divideixen en dues parts, l’una completament bona i acceptable, l’altra dolenta i rebutjable.

El linxament de Joan Fernàndez de la CUP per part de la "casta" política i mediàtica catalana és un exemple de no acceptar matisos i reflexions, has de situar-te a un bàndol i, com no, el bo és el de “l’ordre”.

Davant el tema de la violència podem caure en la contradicció de que opinem una cosa i la contraria en funció de en quin dels dos bàndols ens considerem integrats o simpatitzem. Si demonitzem l’adversari ens exculpem de la contradicció major, però obrim la caixa de pandora al tancar la del diàleg.

Soc pacifista, però no rebutjo completament la necessitat de la força en un mon on la violència esdevé un mitjà més per a mantenir la desigualtat i l’opressió. Per això el poder democràtic, que no solament els representants polítics, han de vetllar per que el monopoli de la força no esdevingui violència. La policia ha d’exercir la força necessària i proporcionada quan els altres mitjans son insuficients. No crec que la gent armada sigui l’alternativa a una policia i una justícia eficient i controlada democràticament.

A Catalunya s’han comés importants errors en la gestió del model policial, no ve d’ara, especialment en la formació i comandament de les brigades mòbils, els anomenats antidisturbis. El principi d’autoritat, el principi de veracitat s’ha usat malament i s’han encobert comportaments que han acabat repercutint en l’eficàcia i el bon nom del cos.

La crisi, que violenta la vida i l el futur de molts, no es resol amb l’ús dels cossos policials, i masses cops la justícia o el poder polític n’ha usat i abusat. Amb immobilisme polític i jurídic sembrem tempestes però, al meu parer, per a no recollir tempestes cal la força de la raó, de l’acció col·lectiva que produeix el canvi i no el margina. L’estètica de la violència  sempre nega la ètica dels arguments.

Per a mi, no tenen autoritat moral els que s’atrinxeren en lleis obsoletes i es refugien en els instruments del poder per a mantenir la injustícia, però em nego a justificar per la maldat del anteriors les malifetes infantils i violentes que minimitzen i desmobilitzen moviments carregats de raó per el protagonisme de l’adrenalina  o per un fals heroisme de saló, per més que aquest sigui okupat.